Parxís VS Escacs


    Fa uns dies, que aquests dos jocs de taula m'assalten el cap. Em fan pensar en la seva funció educativa, més que en la lúdica. En alguns moments de la meva vida, m'han encès flames de passió fins i tot.

    Apreciem enormement a molts nivells i enaltim als antics escacs. Ningú pot negar les bonances i dificultats del seu aprenentatge. No hi ha estrateg, que no sigui docte en el maneig de les seves peces. Això sí, solament implica la participació de dos únics adversaris. No tots sabem jugar, però coneixem les regles i sabem qui és Kasparov.

     D'altra banda, tenim al Parxís . Mes jove i lligat en certa forma a l'atzar que es diferencia de l'anterior bàsicament en la seva multiplicitat de color i nombre de jugadors. És de diumenge tarda, més popular. Mentre els escacs requereix de silencis, el Parxís convida al guirigall, porta amb si riures, baralles, pactes, estratègies, empipaments i fins a ganes de llançar el tauler per l'aire quan no et surt el cinc.

     Només plantar el tauler sobre la taula, cal escollir color, com en els escacs, però aquí t'enfrontes a la diversitat. Una vegada escollit, comença la disputa. Regles? Algú les coneix? Tots i ningú, perquè, encara que ens sorprèn, tots i nigú tenim raó amb les nostres, ja que encara coneixent la generalitat d'ús i finalitat, a cada casa hi ha matisos. No queda més remei que consensuar.

     Segurament aquestes variacions sobre la regla primigènia, (és a dir: La Sagrada Constitució del Parxís) van néixer de la necessitat d'adaptar el joc als diferents tipus de jugador, segons la seva edat, el seu lloc d'origen, el temps del que disposaven per dedicar-li al joc, etc. El que no deixa d'explicar-nos el demòcrata d'aquest, joc?...Al final, si volem passar una estupenda vetllada, vermells, grocs, verds, blaus, fins a taronges i liles quan el tauler és de vuit, acabem fent concessions. Establint així, una altra nova regla.

     Finalment, solament es tracta d'arribar a la teva destinació. El camí està ple de perills, que no de paranys (en el tauler clar), que poden retardar la teva obstinació. Però també està ple de refugis que fins i tot pots compartir en ocasions amb els diferents. Els companys de joc es converteixen de vegades en “llops feroços” que et mengen sense matar-te. Simplement et digereixen avançant 20 caselles, retornant-te al principi. Encara que desesperis, pots tornar-te a trobar amb “el llop” per menjar-t'ho tu i… quin gust et dona!

     Dóna oportunitats fins al final. Alguns ja han arribat a la seva casa, però tu encara segueixes agitant el cubilet amb força i fins a dónes un buf màgic, perquè et doni el nombre que necessites per entrar en la teva. No has guanyat, però tampoc has perdut. He jugat partides en les quals, per donar ànim al benjamí, s'ha donat per acabat el joc quan tots estavem a casa, (Ho sé, vinc d'una família de tous, però m'enorgulleix)

     Amb tant color, gairebé m'oblido de tornar al blanc i negre. Perquè els escacs no deixa de ser tornar al blanc i negre. A l'un costat contra l'altre.

     Sempre m'ha agradat, però ara que ho penso…menys. Els escacs t'obliga a acabar amb l'altre. M'obliga a posar unes fitxes lletjotes i baixetes en primera línia que, sí o sí, acaben sacrificades tot i sent més numèriques, per donar pas a millors gents, que igualment acabaran mortes. Total, per un Rei inútil incapaç de defensar-se perquè solament sap donar passets un a un, mentre la Reina té en realitat tot el poder (de vegades és reina i altres vicepresidenta, que és com la reina d'un president, crec.)

     En el lloc on jo visc, hem passat molts anys creient jugar al Parxís amb els nostres veïns, després de la fi d'una fosca època. Però quan un bon dia plantegem canviar les regles, un dels jugadors es va aferrar a les Sagrada Constitució del reglament del Parxís, en contra fins i tot d'altres jugadors que van aprovar l'oferta de nova regla que els demanàvem des d'aquí. Val, ens van llevar alguna de les regles que demanàvem, però en el fons som macos, encara que no t'ho creguis, i acceptem. Es va aferrar tant a la seva idea el de les fitxes blaves, que malgrat el que ens demostra la història del Parxís, va arribar a dir que la Sagrada Constitució era intocable.

     Doncs molt bé, doncs adéu, ens anem a jugar sols al nostre tauler. Sabem que alguns no entenen les regles noves, però ja les hi explicarem.

    Ara el veí cabezota ens diu que, si ens anem, s´acaba el Parxís. Que ara toca jugar als escacs.
Això implica, un vencedor i un vençut. O tot blanc o tot negre.

     Se que tots els meus veïns, no són com el cabezota de la fitxa blava i m'encantaria seguir jugant amb ells perquè són gent de bé, en el tauler de Brussel·les (abans o després) o potser li feu entendre al cabezota blau que no es pot jugar amb peons d'escacs en un tauler de Parxís i encara hi hagi temps de tirar una altra partida. Però enteneu-me, no puc jugar als escacs amb les meves fitxes de Parxís... Ni puc, ni vull.

    No sóc blanc ni negre, sóc de molts colors. Deixin-me en pau en la meva cantonadeta peninsular amb el meu propi tauler. Se que voldré llançar-ho per l'aire quan no em surti el cinc i no ho faré. Però també sé que de vegades deixarem que un benjamí, arribi a la seva destinació.