Vista la comparació entre mar i muntanya, que haguéssiu fet vosaltres? L´ ésser humà, diuen, és capaç de forma innata d´apreciar inconscientment les bondats de la proporció aurea i l´Eixample era el més semblat.
Ja he fet esmena de la creativitat artística de la meva llar en algun moment, així que, cap el mar de cap!
Fins el cinc anys, les meves sortides més llargues sense motoritzar, anaven adreçades principalment a dos llocs. Dissabtes, direcció Garraf, arribàvem fins a les portes del Park Güell de la carretera del Carmel (No és un error gramatical, llavors el cartell que l´anunciava, incloïa aquesta K, el que no sé és per què)
Només traspassàvem la porta en dies especials com ara l´endemà de l´ Eurovisió, a casa meva ja érem europeistes a aquell temps. El dia de la Palma, per a mi sempre va ser una festa laica que consistia en passejar el palmó i les sabates noves pel parc, pujar en un tricicle gegant per donar voltes a la plaça de la terra roja sobre la sala hipòstila gaudiniana controlat per un senyor d´uniforme i xiulet, mesurant les vint i cinc pessetes que durava el Tour. També entràvem a l´estiu, quan fent de cizerones de la família emigrada a França, podíem presumir de la ciutat de Gaudí quan ells ho feien d´aquell esplèndid Citroen "Tiburón" gris perla símbol de l´exit econòmic de llurs vides (quan ara viatjo per l´AP7 i veig els magrebins conduint meravellosos Mercedes Benz passats de moda, sé que al Marroc hi ha un nen enlluernat amb la seva arribada, esperant que obrin el maleter per treure un plegat de meravelles).
Aquestes eren les excepcions, la norma: Visitar tot un plegat de gent que bavejava es movia amb dificultat amb cadira de rodes o simplement no es movia, que oloraven a pixums i colònia barata, que col·leccionaven postals i cartes des de feia anys, que duien noms enrevessats del més endins de Castella. De gent que restava oblidada per llurs famílies, que eren com eren per capricis genètics o per manques alimentaries als embarassos de les seves mares o per malmesos avortaments que s´obstinaven a néixer o per parts mal assistits i acaronats per centenars de bacteris o per manca de oxigen durant uns segons abans de veure el llum. De gent amb uns somriures sincers, ensenyant les corcades i deformes dentadures de bat a bat, agraint-te aquella horeta que passaves amb ells com si fossis el millor dels bàlsams. Un costum, aquest de les visites, començat pel pare en els seus primers dies a la ciutat, quan arrossegat per la gana intercanviava el cuidar a aquells nois per unes llenties o uns cigrons. Com ell, així ho feien molts dels nou vinguts d´aquells anys de post-guerra. Morts de gana, molts d´ells fills de les rates roges del sud, ajudant a un exercit de monges i capellans, que a més de calmar l´estomac, a alguns, els animaven a nodrir se amb lletres i números. Lletres i números que van deixar a les aules d´abans de la guerra i que no podien recuperar al tenir-los que canviar per les bovines de fil de les fabriques o per la paleta de remenar el morter.
Aquell era el costum, el nostre costum, baixar a passejar als interns del Cotolengo del Padre Alegre. Allà vaig aprendre com podem a arribar de ser diferents les persones, com la sort esdevé quelcom important a les nostres vides i quan immensa era la meva. Allà també en sentia paraules diferents de les de casa, les sentia en converses entre el capellà i una monja corcovada i retorçada, que semblava haver-se mimetitzat amb els malalts i només la distingien aquelles paraules i una vestimenta blanca impoluta, acabada amb un tocat que com si fos una melena de tergal, es reposava sobre el seu gep.
Els diumenges, quèiem rodolant direcció Maresme. Traspassàvem les alegres i sorolloses barraques, a mi m´ho semblàvem, amb les fortes mans del pare agafant les nostres. Continuàvem una mica més enllà, per uns carrers que venien plens de cases baixes d´un altre estil a les nostres, petites però amb aire de burgesses en comparació, salpicades de edificis nous de tres o quatre plantes, alguns d´obra vista fins i tot!.
Quan el carrer s´ ampliava, apareixia una pedrera alta, diferent de la que jugàvem. A l´entrada, una caseta senzilla amb un rètol: Futbol Club Baronnense.
Allà ens plantava el meu pare al meu germà gran i a mi, vestits un del Espanyol i l´altre del Barça. Tots dos son els equips de la vostre ciutat, ens deia. El pare sempre a permès que escollim les nostres preferències, sempre ens a permès picotejar allò que ens cridava l´atenció encara que no fos del seu grat. Bé tot no, mai ens va deixar tenir el Monopoly (per això dec ser un desastre amb les finances), qui té dret a comprar un carrer i fer-te pagar per passar? es que no som lliures els homes d´anar per allà on volem sempre que no fem mal a ningú, em deia. L´altre cosa, el vídeo. A aquesta casa no entrarà mai un vídeo mentre jo sigui viu, que voleu estar tot el dia veien pel·lícules i atontar-vos! Al pare, no li a agradat mai massa el cinema, massa fet de realitat ell per a deixar passar el somni nord americà davant els ulls dels seus fills, com si fos veritat. (Anys més tard, quan jo ja era fora de casa, el vídeo va entrar per la porta de casa i va continuar visquen. No va ser seny, va ser l´edat que el va afeblir una mica, només això, encara no ha segut mai davant aquell aparell dels collons)
Tornant al futbol, val a dir que si consentia que l´uniforme de l´espanyol el portés un fill seu, sent-hi com és culé a morir, no era tant sols per que era un equip de la seva estimada Barcelona, més aviat era per mantenir l´esperança de que un dels seus mascles sortís futbolista.
Ell ho havia estat i guardava els retalls de diari ón sortia el seu nom a l´alineació de l´equip de Submarins de Cartagena, a l´ àlbum de fotos familiar, junt amb la seva foto oficial i els carnets del Baronense, Es a dir, si aquells retalls compartien espai amb les fotos de casament, les de naixements i demés esdeveniments importants de les nostres vides, us podeu fer el càrrec del que significa per a ell aquest esport.
Doncs bé, no puc explicar-vos que feia el meu germà quan anàvem al camp, però em puc fer una idea El pare concentrava tots els seus esforços en mi, fet que no fora normal si el meu germà hagués destacat en tan lloable esport. A la mitja part, m´empenyia cap el centre del camp amb un raspós baló de cuir. Quan ja estava allà, ben al mig, ben visible des de qualsevol punt de les grades i des de dalt de la muntanya on s´ amuntonaven desenes d´homes que no volien o podien pagar l´entrada al camp...Jo ficava la ma a la butxaca, seia lentament sobre el baló, treia de la butxaca uns colors Alpino i dues caniques, clavava amb passió els llapis-sos al terra i començava a fer un forat de guà per jugar amb les boletes.
El pare em devia estimar tant!, Avergonyit pels seus companys, que li cridaven per que aquell menut al que semblava que li donessin comissió a l´infermeria per cada peu torçat que provoques el seu hobby, fotés el camp, es posava al meu costat agafant-me els colors i les caniques, tapava el forat, em posava el baló als peus i em demanava que li xutés.
- Molt bé! Prova més fort!
De seguida va entendre que jo tampoc seria el seu orgull sobre un estadi de futbol.Va tenir que esperar que arribés el seu cinquè net, per veure algú amb sang seva jugant a futbol i tampoc va durar gaire.
Però com a mi m´agradava la companyia del pare i a ell no li devia disgustar la meva, vam fer molts diumenges plegats de futbol. Ell esperant que el seu equip marqués i jo esperant que fessin el sorteig del pernil al acabar. En més d´una ocasió, feia servir les seves influencies per que la mà innocent que tragués el premi fos la meva. Sempre ha sigut un home molt intel·ligent el pare, el fet de fer guanyar un pernil a la gent, va fer que s´oblidessin de les meves mancances pel esport rei i no només acceptessin la meva presència, si no que em donessin les gràcies per haver tret el seu número.
Allà, al Baronnense, l´equip de la barriada de Can Baró, mai vaig sentir paraules d´aquell altre idioma. Allà, al Baronense, els homes vinguts d´arreu fugint de la gana i col·locats a les linies de producció de les fabriques i a les obres, aquells homes, poder havien après més paraules en gallec del seus companys de feina que no pas catalanes.
Havent dinat, els diumenges, tornàvem a rodolar muntanya avall. Més enllà de Can Baró, allà on hi havien edificis alts i els cotxes rodaven amb presa i abundància més enllà encara de la benzinera més propera al Carmel hi havia, el Guinardó. Allà, just a sobre del meravellós i modernista Hospital de Sant Pau, hi havien les barraques més "pijes" de tota la ciutat. Pijes per situació, pel de més, barraques igual. Allà a aquelles barraques, hi visitàvem a algú molt especial per a mi, l´avi i també l´avia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario