En un pis petit, habitat per tres petaners i dos de raça, tenir un balcó es bàsic per la supervivència. Bé, ho es encara que no donis importància a la procedència dels seus habitants.
Nosaltres en teníem un. Quan creixes és miraculós el canvi que pateixen els espais, allò que vas viure com un camp de futbol, esdevé en un camp d´escacs.
El meu balcó, llavors, era un espai amb piscina, jardí de varies hectàrees, una font amb estanc, un zoo aviar, bugaderia, pista de ciclisme, teatre al aire lliure, i amb un castell rodejat de selva amazònica just a la finca del costat. Ara, havent crescut força jo, a minvat fins a convertir-se en quatre escassos metres quadrats, envoltats per una fràgil barana que gairabé no m´arrriba al pubis i que no em fa sentir gens segur, quatre testos amb quatre flors de plàstic que adornen les plantes només verdes, quatre cordes per estendre la roba, una tauleta amb quatre potes que es menja un metro quadrat sencer, una rentadora, un escalfador d´aigua, una estructura de fusteria d´alumini que el protegeix per que no s´apagui i un únic representant d´aquell vell zoo aviar per recordar als meus pares els seus sons d´infantessa quan vivien al camp. Al davant, només pots veure de tant en tant un cotxe, que poruc, baixa la rampa del pàrquing de l´edifici que van construir enduguen-se la selva, i el castell .
Doncs, allà em teniu amb els meus tres anyets, gaudint de la piscina. Un petit barrenyo de plàstic verd botella, tot basant aigua, confirmant Arquimedes. Com ens podíem ficar dintre tres individus de 11, 8 i 3 anys?...la física, no te resposta per a tot, de moment! Tot sortint desprès de fer uns llargs, ens esteníem sobre les ratllades tovalloles de platja a gaudir dels beneficis, untats de Nivea de tarro metàlic, del sol. Sol, que es deixava caure aproximadament una horeta sobre les ratxoles. De bocaterrosa, ens deixavem portar per l´imaginació. Avantatges de no tenir un poble on anar de vacances!
Com cada cert temps passava, al pati de la finca del costat, entre el cirerer i la figuera s´obrí la porta d´aquella casa antiga, que ocupava el mateix espai que el nostre edifici de trenta-un veins i on no vivia ningú. On les apreciades cireres queien a terra, sempre que no haguessin estat picotejades pels pardals o sostretes als seus propietaris pels agosarats adolescents del barri, que desafiant els troços de vidre dalt del mur, agressius descendents del trencadís Gaudinià, de tant en tant travesaven, i on les figues patien el mateix procés un mes i mig desprès.
La arquitectura impossible dels edificis de la muntanya, permetia que estiguessin a la mateixa alçada el nostre pis (des de el carrer era un sotan segona i des de el terra del edifici un tercer) i la segona de les terraces escaients de que disposave el castell, cadascuna amb una forestació diferent.
La porta, s´obrí i dues dones fetes com un negatiu i un revelat, l´una rosa de mal pel i l´altre morena ennegrida, sortiren. Escombres, pales i petits pics sortien d´una mena d´armari empotrat a un cantó de la façana. Jo les observava atentament. Sempre el mateix. El primer de tot, empaitar el grapat de gats ociosos que amagats sota la mala herba i enfilats als arbres, es guanyaven fama de traidors si les agafaven desprevenides i els aranyaven les cames o els cabells. Encara que elles tinguessín els papers, ells eren el veritables propietaris de la finca. El segón, la rossa de mal pél (així anomenaven a les pelrrojes a alguns indrets i m´encanta) trepava a les primeres branques de l´arbre que estiguès donant fruit i omplint un cabaç l´apropava a la morena, que prèviament havia fet feina amb el que tenia al seu abast. Tot sense creuar ni un mot i sense apiadar-se de la meva mirada atenta i implorosa, en especial al temps de les cireres.
Mai en van oferir i mai les hi vaig demanar, mai van creuar una paraula amb mi, mai ho vaig fer jo tampoc. Pertenyíem a mons diferents, elles, botigueres de Gràcia aprofitant un dilluns de descans, en devien veure com l´invasor que va malbaratar aquell terreny seu. Jo, encuriosit.
No eran dones com les del barri, les del barri no duien aquells pentinats d´ones aixafades contra el crani i amb les puntes del cabell enroscades i agafades amb agulles a ran de clatell, com si fossin flors capgirades. Les del barri, no duien ceies pintades en tons malves ni coloret rosat sobre una pell tan blanca en el cas de la rossa de mal pèl o llavis vermells llampants en el cas de la morena. A més, no parlaven. Mecanitzaven la feina , de fet semblava que no volien ser vistes, però sobretot, no volien ser escoltades.
Un batibull de sons va sortir de la garganta d´una d´elles i començaren a arrencar males herbes. Un nou batibull i escombraven el voltant de la casa. Un de mès i treien del cistell una mica de pa i embotit apostrit amb cireres. Un d´últim per a tancar la porta i marxar. Desprès de varies visites com aquella i uns quants intercanvis més de incomprensibles paraules per a mi, de sobte un bon dia, la rossa de mal pèl em va fer un somruire. Un somriure respost amb un de meu acompanyat d´una mà ensenyant els cinc ditets en moviment, tot saludant. Ja no eren estranyes, ja no ho era jo per elles. Un somriure amistós, fa caure moltes barreres.
Ja no sentia batibulls de la seva garganta. Encara que les seves paraules no anaven cap a mi, sempre anaven lligades a una acció. "Escombra" i la rossa de mal pèl arrossegava les fulles seques amb l´artilugi. "Gats" i la rossa de mal pél feia fugir els animals hort avall." Esmorçar" i seien a mastegar i beure. Els somriures m´els regalava la rosa, les meves primeres enteses paraules en català, la morena.
Tenir un balcó, per petit que sigui, es molt important. Sortir al balcó, per petita que sigui la part de món que et deixa veure, és encara més important. Tenir algú que et faci un somriure, encara que pensi que ets diferent, és vital. Tornar el somriure a qui te´l regala, es l´essència de l´enteniment entre cultures.
martes, 16 de octubre de 2012
sábado, 13 de octubre de 2012
PETANERS CAPÍTOL 2 EL CADELL SURT A PASSEIG
Tot i ser un inconvenient el fet de viure en un barri de tant elevada posició, ara en la distància física i temporal, valoro molt haver crescut allà.
Sortir de passeig amb un cotxet de nen devia esdevenir un esport de risc, sobretot si el deixaves en mans d´un parell d´eixelebrats com els meus germans. Per aquells que no coneixen el barri, us aclariré que el primer carrer a creuar sortint de casa s´en diu "La conca de Tremp"(diria que es un del carrers amb més pendent de Barcelona, o el que més).
Un nadó com jo era a l´estil i gust de l´època, d´unes dimensions descomunals i unes cames que lluien rectes sense genolls ni turmells de tan grosses; hagués agafat una velocitat de creuer d´uns 120Km/h al passar pel primer revolt del carrer pujat sobre un "Jané", si unes geloses mans s´haguessin deixat anar de l´agafador. De fet no sé si en vaig tenir de cotxet, mai he vist cap foto, però alguna cosa em diu que no, "Quién evita la ocasión, evita el peligro" que diu la mare.
Bé tornem al fet de passejar. Els meus primers records són de "La pedrera", sí heu entès bé. Sols que la meva pedrera, no estava ideada per aquell arquitecte que anys més tard formaria part de la meva vida, si no del fruit de molt pic i pala que anys enrere van foradar la muntanya pelada del Carmel. Un paisatge molt curiós format per una petita terrassa plena de sorra que als més agosarats els permetia fer uns quants tombs en tricicle.
Accedíem des de la carretera del Carmel, just pel devant del quiosquet de llaminadures , on els diumenges amb sort et compraven un sobret de soldats, indis o vaquers d´aquells que anaven enganxats a una estructura de plàstic i d´un tamany molt adient per empassar-te una pistola o fletxa si el mossegaves el suficient (tot molt pensat per a nadons).
Una vegada superat el quitrà de la carretera, desprès d´haver ser estirat cap amunt dels braços i a punt de regirar-los, (ja sabem que els nens són de goma), i havent sentit allò de: ¡Correeee, que viene el autobús! Entraves a la ja mencionada esplanada.
A l´esquerra, un barranc ple de cards, figues de moro i tota mena de males herbes. Com que anava a coll, podia divisar un munt d´edificis que s´estenien fins al mar, cridava l´atenció un d´especial; més alt que la resta i envoltat de grans grues.
A la dreta, un penya-segat de gran alçada, coronat amb una petita església, petita, blanca i guarnida amb una campaneta gairabé de joguina, una església digna del dibuix que en faria un nen, una església que he vist reproduïda desenes de vegades al cinema, en especial a les pel.lícules on hom va a evangelitzar als pobrets africans. No vull ser mal pensat, crec que ja era allà abans de que el meu barri estiguès a vessar d´apatrides i petaners.
Al peu del penya-segat, una mina d´aigua no potable, feia possible estudiar sense ser conscient el miracle evolutiu dels amfibis. Els capgrossos sense potes, amb dues potes, amb quatre potes, sense cua, la granota i el gripau; ja em feien pensar que algun dia d´aquelles mini-torres d´Hércules que tenia per cames, sortirien uns peus, uns turmells, uns genolls i...No, la cua no la volia perdre!
Tota la cridaria que la quitxalla produíem amb el nostre espanyol de Catalunya, bé per ser justos no podem dir que tota la cridaria fóra un idioma, ja que hem d´afegir els crits al clavar-te una pedra afilada al caure dels gronxadors de roda de la figuera o de la patada a la boca del que es gronxava mentre feies cua, doncs això, tota la cridaria sortia rebotada per l´eco de la pedrera en direcció cap a la ciutat. Era l´eco d´una societat que creixia imparable, que abocada a aquell balcó improvitzat damunt les lineas paral.lelas de l´eixample barceloní que encara ens donava l´esquena, prometia arrelar-se i formar part d´alló que pel moment ens era vedat, L´eco d´una societat que començava a generar moviments veïnals per conquerir coses bàsiques com ara escoles, ambulatoris, transports o fins i tot més bàsiques encara, aigua corrent, clavegueres, telèfon o voreres de pedra amb el dibuix característic de la ciutat, anunciant-nos que en formàvem part d´ella i que ens permetrien ficar els peus en els tolls si volíem i no estar obligats mullar-nos fins al turmell de camí a la ciutat, sempre que plovia.
Quan els meus passos van ser ferms, mentre els meus germans anaven d´excursió a llurs escoles, la mare i "La Dolores"amb el seu fill, marxàvem a investigar la muntanya. Aquesta gran desconeguda per a la majoria de barcelonins, era la nostre conquista. La màgia es desplegava davant teu, tota una ciutat endreçada però grisa semblava córrer cap el mar. Primer la vila de Gràcia, amb els seus carrerons estrets i salpicat de petites illes verdes, que anys més tard descobriria que n´eran encisadores placetes, de la mà de Mercè Rodorera (tot xiuxiuejant-me uns mots incomprensibles per a mi llavors). Desprès l´eixample, amb menys places per que no patia d´ofec, amb dues arteries bessones arborades, una amb més èxit que l´altre (Passeig Sant Joan sempre m´ha semblat el germà petit del gloriós Passeig de Gràcia, poder la seva llargada cansa massa per lluir-te). En acabat, perdent la com-postura, els barris mariners tornaven a ser la disbauxa de la infanteria en la que semblava una batalla perduda contra les fàbriques que separaven Barcelona del seu mar. Més avall i tot, el mar, el port, els gran petrolífers minimitzaven la grandaria d´altres vaixells, encara que tots en la distància semblaven joguines si picant l´ull els agafaves entre els dits.
Tres, només tres, eren els escanyolits arbres guanyadors de la lluita contra la desforestació, que va patir la muntanya durant la guerra. Van salvar-se per lletjos, per prims, per no donar fruits, per no semblar importants per la causa, per no semblar importants per afusellar-los. Que equivocats els que així els valoraren, van ser la llavor, van ser l´esperança, van ser els que ens van ensenyar als nous conqueridors de la muntanya, que hi havia hagut una vida abans de nosaltres. Només eren tres, però ens van acollir amb tendresa, mentre els pins de grans copes es van traslladar al Putxet. Ens van donar una minsa ombre durant l´estiu, ens van regalar l´il.lusió d´un arbre de nadal de postal quan nevava. Ens van fer cas. Avui l´ajuntament els a rodejat de companys, ben disposats en línies perfectes, la muntanya pelada ja no existeix. Però si t´aventures, encara els pots reconèixer, continuen allà, lletjos, maldestres, fora de les fileres, però vigilants, alertes guarden testimoni de la història.
Tres eren també les cases construïdes abans que l´hecatombe urbanística arribes a aquell indret, tres llavors les famílies autòctones, vomitades per la guerra a les seves casetes d´estiueig, amb el destí de ser també llavor i testimoni...com els arbres.
CONTINUARÀ...
Sortir de passeig amb un cotxet de nen devia esdevenir un esport de risc, sobretot si el deixaves en mans d´un parell d´eixelebrats com els meus germans. Per aquells que no coneixen el barri, us aclariré que el primer carrer a creuar sortint de casa s´en diu "La conca de Tremp"(diria que es un del carrers amb més pendent de Barcelona, o el que més).
Un nadó com jo era a l´estil i gust de l´època, d´unes dimensions descomunals i unes cames que lluien rectes sense genolls ni turmells de tan grosses; hagués agafat una velocitat de creuer d´uns 120Km/h al passar pel primer revolt del carrer pujat sobre un "Jané", si unes geloses mans s´haguessin deixat anar de l´agafador. De fet no sé si en vaig tenir de cotxet, mai he vist cap foto, però alguna cosa em diu que no, "Quién evita la ocasión, evita el peligro" que diu la mare.
Bé tornem al fet de passejar. Els meus primers records són de "La pedrera", sí heu entès bé. Sols que la meva pedrera, no estava ideada per aquell arquitecte que anys més tard formaria part de la meva vida, si no del fruit de molt pic i pala que anys enrere van foradar la muntanya pelada del Carmel. Un paisatge molt curiós format per una petita terrassa plena de sorra que als més agosarats els permetia fer uns quants tombs en tricicle.
Accedíem des de la carretera del Carmel, just pel devant del quiosquet de llaminadures , on els diumenges amb sort et compraven un sobret de soldats, indis o vaquers d´aquells que anaven enganxats a una estructura de plàstic i d´un tamany molt adient per empassar-te una pistola o fletxa si el mossegaves el suficient (tot molt pensat per a nadons).
Una vegada superat el quitrà de la carretera, desprès d´haver ser estirat cap amunt dels braços i a punt de regirar-los, (ja sabem que els nens són de goma), i havent sentit allò de: ¡Correeee, que viene el autobús! Entraves a la ja mencionada esplanada.
A l´esquerra, un barranc ple de cards, figues de moro i tota mena de males herbes. Com que anava a coll, podia divisar un munt d´edificis que s´estenien fins al mar, cridava l´atenció un d´especial; més alt que la resta i envoltat de grans grues.
A la dreta, un penya-segat de gran alçada, coronat amb una petita església, petita, blanca i guarnida amb una campaneta gairabé de joguina, una església digna del dibuix que en faria un nen, una església que he vist reproduïda desenes de vegades al cinema, en especial a les pel.lícules on hom va a evangelitzar als pobrets africans. No vull ser mal pensat, crec que ja era allà abans de que el meu barri estiguès a vessar d´apatrides i petaners.
Al peu del penya-segat, una mina d´aigua no potable, feia possible estudiar sense ser conscient el miracle evolutiu dels amfibis. Els capgrossos sense potes, amb dues potes, amb quatre potes, sense cua, la granota i el gripau; ja em feien pensar que algun dia d´aquelles mini-torres d´Hércules que tenia per cames, sortirien uns peus, uns turmells, uns genolls i...No, la cua no la volia perdre!
Tota la cridaria que la quitxalla produíem amb el nostre espanyol de Catalunya, bé per ser justos no podem dir que tota la cridaria fóra un idioma, ja que hem d´afegir els crits al clavar-te una pedra afilada al caure dels gronxadors de roda de la figuera o de la patada a la boca del que es gronxava mentre feies cua, doncs això, tota la cridaria sortia rebotada per l´eco de la pedrera en direcció cap a la ciutat. Era l´eco d´una societat que creixia imparable, que abocada a aquell balcó improvitzat damunt les lineas paral.lelas de l´eixample barceloní que encara ens donava l´esquena, prometia arrelar-se i formar part d´alló que pel moment ens era vedat, L´eco d´una societat que començava a generar moviments veïnals per conquerir coses bàsiques com ara escoles, ambulatoris, transports o fins i tot més bàsiques encara, aigua corrent, clavegueres, telèfon o voreres de pedra amb el dibuix característic de la ciutat, anunciant-nos que en formàvem part d´ella i que ens permetrien ficar els peus en els tolls si volíem i no estar obligats mullar-nos fins al turmell de camí a la ciutat, sempre que plovia.
Quan els meus passos van ser ferms, mentre els meus germans anaven d´excursió a llurs escoles, la mare i "La Dolores"amb el seu fill, marxàvem a investigar la muntanya. Aquesta gran desconeguda per a la majoria de barcelonins, era la nostre conquista. La màgia es desplegava davant teu, tota una ciutat endreçada però grisa semblava córrer cap el mar. Primer la vila de Gràcia, amb els seus carrerons estrets i salpicat de petites illes verdes, que anys més tard descobriria que n´eran encisadores placetes, de la mà de Mercè Rodorera (tot xiuxiuejant-me uns mots incomprensibles per a mi llavors). Desprès l´eixample, amb menys places per que no patia d´ofec, amb dues arteries bessones arborades, una amb més èxit que l´altre (Passeig Sant Joan sempre m´ha semblat el germà petit del gloriós Passeig de Gràcia, poder la seva llargada cansa massa per lluir-te). En acabat, perdent la com-postura, els barris mariners tornaven a ser la disbauxa de la infanteria en la que semblava una batalla perduda contra les fàbriques que separaven Barcelona del seu mar. Més avall i tot, el mar, el port, els gran petrolífers minimitzaven la grandaria d´altres vaixells, encara que tots en la distància semblaven joguines si picant l´ull els agafaves entre els dits.
Tres, només tres, eren els escanyolits arbres guanyadors de la lluita contra la desforestació, que va patir la muntanya durant la guerra. Van salvar-se per lletjos, per prims, per no donar fruits, per no semblar importants per la causa, per no semblar importants per afusellar-los. Que equivocats els que així els valoraren, van ser la llavor, van ser l´esperança, van ser els que ens van ensenyar als nous conqueridors de la muntanya, que hi havia hagut una vida abans de nosaltres. Només eren tres, però ens van acollir amb tendresa, mentre els pins de grans copes es van traslladar al Putxet. Ens van donar una minsa ombre durant l´estiu, ens van regalar l´il.lusió d´un arbre de nadal de postal quan nevava. Ens van fer cas. Avui l´ajuntament els a rodejat de companys, ben disposats en línies perfectes, la muntanya pelada ja no existeix. Però si t´aventures, encara els pots reconèixer, continuen allà, lletjos, maldestres, fora de les fileres, però vigilants, alertes guarden testimoni de la història.
Tres eren també les cases construïdes abans que l´hecatombe urbanística arribes a aquell indret, tres llavors les famílies autòctones, vomitades per la guerra a les seves casetes d´estiueig, amb el destí de ser també llavor i testimoni...com els arbres.
CONTINUARÀ...
miércoles, 10 de octubre de 2012
PETANERS CAPITOL 1 CADELL PETANER AUTÈNTIC, AMB PARES DE RAÇA - CHUCHOS CAPÍTULO 1 CHUCHO AUTÉNTICO CON PADRES DE RAZA
Vaig néixer un 17 d’agost de l’any 1968, a les dotze d’un migdia xafogós. Va ser aquest dia, segurament per que a la mare, " La Juana ", la revetlla del meu naixement va tenir un antull. Així, carregada d’un embaràs de casi nou mesos, marit i dos nens de cinc i vuit anys, els va fer baixar cap a les festes del barri de Gràcia.
Acabada la festa d’aquest barri tant i tant català, agafaren drecera cap a dalt de la seva muntanya, el Carmel. Barri no tant i tant català, però de fàcil accés econòmic per les noves classes obreres, i difícil o impossible accés, en transport públic durant la nit.
Mirant el fet de que els meus pares vivien, encara ho fan, a dalt de tot de la muntanya, fora normal que em parís al cap de poques hores i amb certa facilitat. Ho va fer en un altre indret de la ciutat, molt nou i encara lluent, la nova residència de la Vall d´Hebró.
Així em vaig convertir de sobte en un nou ciutadà espanyol, català i barceloní. Òbviament, anys mes tard també vaig ser europeu, però l’any 68 encara no ho era, ni jo, ni ningú que hagués nascut sota els Pirineus.
De vegades m’agrada pensar que en realitat vaig néixer jueu. Sí, sí, jueu, havia nascut a la Vall d´Hebró i m’anava a viure al Mont Carmel. Si hagués estat així, hauria gaudit molt dels eurovisions de la meva infantessa, veient guanyar el meu país:" Abanibi saboapa, abanibi oboepe saboapa", i no m’hagués vist obligat a odiar els francessos.
Les primeres paraules que vaig sentir, devien ser molt alienes al meu mòn familiar. Les mares d’abans, parien criatures amb dolor i tendresa naturals, sense haver-ne llegit mai un exemplar de la fantàstica revista " Ser padres". Segurament vaig sentir alguna carícia damunt la meva pell per part de ella, poder algun "beso", però poques o cap paraula. Es per aquest motiu, que no se si aquestes primeres paraules foren catalanes, castellanes, o perquè no, hebrees. Sí n’estic segur que les primeres paraules que vaig sentir del pare, van ser castellanes, tendres, i acompanyades d’un flaire de tabac negre. A aquella època els pares, sobretot els pares obrers de seguretat social, deixaven això de parir en mans de les seves dones i els metges. Mentrestant es fumaven els dolors del part amb un paquet de Rumbo, Ducados, Bisonte o alguna cosa semblant, tot esperant d’infermera que els vingués a cridar per conèixer el seu fill o filla. No és d’estranyar-se que jo sigui una persona plena de dubtes, de fet alguns en diuen d’això ser reflexiu. Envoltat com estava per la meva família castellana, vaig arribar des de l’hospital cap a la que seria la meva llar durant els següents vint-i-dos anys. Viure a un edifici construït a sobre la muntanya, complica força les coses, en lloc de pujar a casa meva, vaig baixar-ne. Em va costar uns quants anys entendre per que la gent és capficava en dir que baixaven al carrer, els meus veïns i jo, sempre hem pujat al carrer!. Casa meva, va ser el meu primer món. Un món fantàstic. Fantàstic literalment, per que si alguna cosa varem tindre a casa meva, sense cap mena de dubte, ha estat fantasia i creativitat a l’hora de fer les coses. Però sobretot, un món ple d’afectes, sabors, olors, discussions, cançons, contes i poesies, en castellà. Si m’esforço molt, encara puc sentir a cau d’orella, però només com si fos un eco, les " nanas en cante jondo" del meu pare. Cançons que poder ara, relacionaria més amb la música àrab, per desconeixença de la andalusa no folklòrica. Els meus primers contes en vinil de la col•lecció Don Bichin, també varen sonar en castellà, mentre donaven voltes sobre un tocadiscos-moble pintat de vermell esmalt amb pintes daurades. El meu món es va ampliar, poc després de deslletar-me, cap el veïnat i la seva quitxalla cridanera, que també parlava castellà. D’un microcosmos de trenta-una famílies, els únics catalans, erem tots aquells que havíem nascut a la Vall d´Hebró. També anomenada Residència Francisco Franco. Tenia també, dos figures referents que m’estimaven, em torturaven,o en feien servir com a joguina. I tot ho feien en castellà. Eren la Montse i el Pepe. Els meus germans. La Montse, com vaig saber mes tard, es deia així en agraïment per part dels meus pares al bon acolliment que els hi havia fet un lloc que es deia, Catalunya. M’explicaren, que reialment era Montserrat, que era una verge negre ( la meva germana és blanca com la lluna), que la varen trobar a unes muntanyes, la verge clar. Aquesta, la Montserrat negra, era la patrona de Catalunya i les muntanyes on la van trobar es deien així per que eren com serrades: - Montserrat quiere decir en español, monteserrado. Sort que l’hi van posar el nom en català! Total, amb un sol nom em varen col•locar els primers dubtes al cap. Els meus pares no són d’aquí?, Què és Catalunya?, Perquè n’han d’estar agraïts?, Les coses es poden dir de dues maneres encara que siguin la mateixa cosa?, però, si sóc català, vosaltres no; jo parlo català i vosaltres no?, però si parlem igual, vosaltres i jo! Ja vaig començar a tremolar de que m’expliquessin perquè el meu germà, el Pepe, de vegades si parlaven una mica serio, li diguessin Jose Miguel. Ja esta!, vaig pensar. Pepe a Catalunya es diu Jose Miguel. Per que llavors ja començava a relacionar les coses series, amb Catalunya i les coses simpàtiques amb Andalusia, es a dir amb Espanya. Doncs anava ven equivocat, es deia Jose Miguel com l’avi que va morir a la guerra. Però es que José a Andalusia es diu Pepe. Que a hores d’ara encara em pregunto, com s’arriba des de José o Jozé a Pepe? Finalment, aquí no era qüestió de agraïments, si no de sentiments. Aprofito ara per agrair als meus pares, que em posessin Antonio, que no te masses carregues ni de agraïments ni de sentiments i sobretot que no estiguessin masses anys dient-me Antoñito, que encara que lleig com pecat, si podia entendre que les coses que acabaven en -ito, sempre eren mes petites. I jo de moment era el més petit de casa. Gracies Albertito per haver vingut més tard i treure-m el -ito, que només em va durar cinc o sis anys, uf!!!. Es del tot cert, que els aborígens catalans, per mes que insisteixo a presentar-me com Antonio, de seguida el canvien cap a Toni. Nom que sempre he odiat, però com bon petaner que sóc, ja no goso insistir a que el canviïn. Com podeu veure, tot el meu món de llavors era única i exclusivament castellà. Quan vaig tenir prou enteniment com per expressar-me, la meva mare em començà a dir allò de: "Sóc català i porto barretina, i al que digui res li tallo la sardina". Frase que jo repetia tal qual ho faria un lloro, sense entendre-la, excepte sardina, que era allò que el pare de vegades es menjava cru abans del dinar del dissabte, i que la mare li pelava amorosament!. Em feia repetir aquesta frase de continu. No se si per inculcar-me una vena nacionalista, o per que la feia treure aquestes riallades seves, que de tan escandaloses s’encomanaven amb rapidessa a la resta de la família, i de vegades fins i tot a la resta de veïnes, que treien el cap pel balcó dient-hi allò de : - Però Juana, que te vas a ahogar, chiquilla! Mica en mica, m´anaren marcant i subratllant, que jo, a diferència d’ells, un andalús i una murciana, era català. Si llavors algú m’hagués pregunta’t quina llengua es parlava a Catalunya, tenint en comte que jo era català, que tallava sardines i la resta dels nens com jo havien nascut a la Vall d´Hebró, hagués dit sense cap mena de dubte, que es parlava: Espanyol. A més jo ja tenia suficient edat i eloqüència per parlar correctament el idioma de la meva part de Catalunya, l’espanyol. CONTINUARÀ!
Nací un 17 de agosto del año 1968, a las doce de un mediodía bochornoso. Fue este día, seguramente por que a la madre, " Juana ", la verbena de mi nacimiento tuvo un antojo. Así, cargada de un embarazo de casi nueve meses, marido y dos niños de cinco y ocho años, los hizo bajar hacia las fiestas del barrio de Gràcia. Acabada la fiesta de este barrio tan y tan catalán, volvieron hacia su montaña, el Carmel. Barrio no tan y tan catalán, pero de fácil acceso económico por las nuevas clases obreras, y difícil o imposible acceso, en transporte público durante la noche. Mirando el hecho de que mis padres vivían, todavía lo hacen, arriba de todo de la montaña, fuera normal que me pariera a las pocas horas y con cierta facilidad. Lo hizo en otro lugar de la ciudad, muy nuevo y todavía reluciente, la nueva residencia del Valle de Hebrón. Así me convertí de repente en un nuevo ciudadano español, catalán y barcelonés. Obviamente, años mas tarde también fui europeo, pero en 68 todavía no lo era, ni yo, ni nadie que hubiera nacido bajo los Pirineos. A veces me gusta pensar que en realidad nací judío. Sí, sí, judío, había nacido en el Valle de Hebrón y me iba a vivir al Monte Carmelo. Si hubiera sido así, habría disfrutado mucho de los eurovisiones de mi infancia, viendo ganar mi país:" Abanibi saboapa, abanibi oboepe saboapa", y no me hubiera visto obligado a odiar los franceses.
Las primeras palabras que sentí, debían de ser muy ajenas a mi mundo familiar. Las madres de antes, parían criaturas con dolor y ternura naturales, sin haber leído nunca un ejemplar de la fantástica revista " Ser padres". Seguramente sentí alguna caricia encima mi piel por parte de ella, quizás algún "beso", pero pocas o ninguna palabra. Por eso, que no sé si estas primeras palabras fueron catalanas, castellanas, o porque no, hebreas. Sí estoy seguro que las primeras palabras que sentí del padre, fueron castellanas, tiernas, y acompañadas de un olor de tabaco negro. En aquella época los padres, sobre todo los padres obreros de seguridad social, dejaban esto de parir en manos de sus mujeres y los médicos. Mientras tanto se fumaban los dolores del parto con un paquete de Rumbo, Ducados, Bisonte o algo pareciendo, en espera de de enfermera que los viniera a llamar para conocer su hijo o hija.
No es de extrañarse que yo sea una persona llena de dudas, de hecho algunos dicen de esto ser reflexivo. Rodeado como estaba por mi familia castellana, llegué desde el hospital hacia la que sería mi hogar durante los siguientes veintidós años. Vivir en un edificio construido encima de la montaña, complica bastante las cosas, en lugar de subir a casa, bajé. Me costó unos cuántos años entender por que la gente se enperraba en decir que bajaban a la calle, mis vecinos y yo, siempre hemos subido a la calle!. Mi casa, fue mi primer mundo. Un mundo fantástico. Fantástico literalmente, por que si algo tuvimos en mi casa, sin ningún tipo de duda, ha sido fantasía y creatividad a la hora de hacer las cosas. Pero sobre todo, un mundo lleno de afectos, sabores, olores, discusiones, canciones, cuentos y poesías, en castellano. Si me esfuerzo mucho, todavía puedo sentir al oído, pero sólo como si fuera un eco, las " nanas de canto jondo" de mi padre. Canciones que quizàs ahora, relacionaría más con la música árabe, por desconocimiento de la andaluza no folclórica. Mis primeros cuentos en vinilo de la colección Don Bichin, también sonaron en castellano, mientras daban vueltas sobre un tocadiscos-mueble pintado de rojo esmalte con pintas doradas. Mi mundo se amplió, al poco de destetarme, hacia el vecindario y su chiquillería chillona, que también hablaba castellano. De un microcosmos de treinta y una familias, los únicos catalanes, éramos todos aquellos que habíamos nacido en el Valle de Hebrón. También llamada Residencia Francisco Franco. Tenía también, dos figuras referentes que me estimaban, me torturaban,o usaban como juguete. Y todo lo hacían en castellano. Eran Montse y Pepe. Mis hermanos. Montse, como supe mes tarde, se llamaba así en agradecimiento por parte de mis padres a la buena acogida que se les había hecho un lugar que se llamaba, Cataluña. Me explicaron, que realmente era Montserrat, que era una virgen negra ( mi hermana es blanca como la luna), que la encontraron en unas montañas, la virgen claro. Esta, la Montserrat negra, era la patrona de Cataluña y las montañas donde la encontraron se llamaban así porque eran cómo serradas: - Montserrat quiere decir en español, monteserrado. Suerte que le pusieron el nombre en catalán!
Total, con un solo nombre me colocaron las primeras dudas a la cabeza. ¿Mis padres no son de aquí?, ¿Qué es Cataluña?, ¿Porque tienen que estar agradecidos?, ¿Las cosas se pueden decir de dos maneras aunque sean la misma cosa?, pero, si soy catalán, vosotros no;¿ yo hablo catalán y vosotros no?, ¡pero si hablamos igual, vosotros y yo! Ya empecé a temblar de que me explicaran porque mi hermano, Pepe, a veces si hablaban un poco serio, le dijeran Jose Miguel. ¡Ya está!, pensé. Pepe en Cataluña se llama Jose Miguel. Por que entonces ya empezaba a relacionar las cosas serías, con Cataluña y las cosas simpáticas con Andalucía, es decir con España. Pues iba bién equivocado, se decía Jose Miguel como el abuelo que murió en la guerra. Pero se que Jose en Andalucía se llama Pepe. Que a estas alturas todavía me pregunto, ¿como se llega desde José o Jozé a Pepe? Finalmente, aquí no era cuestión de agradecimientos, si no de sentimientos. Aprovecho ahora para agradecer a mis padres, que me pusieran Antonio, que no tiene demasiadas cargas ni de agradecimientos ni de sentimientos y sobre todo que no estuvieran demasiados años llamandome Antoñito, que aunque feo como pecado, si podía entender que las cosas que acababan en -ito, siempre eran mas pequeñas. Y yo de momento era el más pequeño de casa. Gràcias Albertito por haber venido más tarde y sacarme el -ito, que sólo me duró cinco o seis años, uf!!!. Es del todo cierto, que los aborígenes catalanes, por más que insisto a presentarme como Antonio, enseguida lo cambian hacia Toni. Nombre que siempre he odiado, pero como buen chucho que soy, ya no oso insistir para que lo cambien.
Cómo podéis ver, todo mi mundo de entonces era única y exclusivamente castellano. Cuando tuve suficiente entendimiento como para expresarme, mi madre me empezó a decir aquello de:"Sòs català i porto barretina i al que digui res li tallo la sardina" ("Soy catalán y traigo barretina, y al que diga nada le corto la sardina"). Frase que yo repetía tal cual lo haría un loro, sin entenderla, excepto sardina, que era aquello que el padre a veces se comía crudo antes de la comida del sábado, y que la madre le pelaba amorosamente. Me hacía repetir esta frase de continuo. No sé si para inculcarme una vena nacionalista, o porque la hacía sacar esas risotades suyas, que de tan escandalosas se encomendaban con rapidez al resto de la familia, y a veces incluso al resto de vecinas, que sacaban la cabeza por el balcón diciendo aquello de : - Pero Juana, que te vas a ahogar, chiquilla! Mica en mica, fueron marcando y subrayando, que yo, a diferencia de ellos, un andaluz y una murciana, era catalán. Si entonces alguien me hubiera pregúntado qué lengua se hablaba en Cataluña, teniendo en cuenta que yo era catalán, que cortaba sardinas y el resto de los niños como yo habían nacido en el Valle de Hebrón, hubiera dicho sin ningún tipo de duda, que se hablaba: Español. Además yo ya tenía suficiente edad y elocuencia para hablar correctamente el idioma de mi parte de Cataluña, el español. CONTINUARÁ
Les primeres paraules que vaig sentir, devien ser molt alienes al meu mòn familiar. Les mares d’abans, parien criatures amb dolor i tendresa naturals, sense haver-ne llegit mai un exemplar de la fantàstica revista " Ser padres". Segurament vaig sentir alguna carícia damunt la meva pell per part de ella, poder algun "beso", però poques o cap paraula. Es per aquest motiu, que no se si aquestes primeres paraules foren catalanes, castellanes, o perquè no, hebrees. Sí n’estic segur que les primeres paraules que vaig sentir del pare, van ser castellanes, tendres, i acompanyades d’un flaire de tabac negre. A aquella època els pares, sobretot els pares obrers de seguretat social, deixaven això de parir en mans de les seves dones i els metges. Mentrestant es fumaven els dolors del part amb un paquet de Rumbo, Ducados, Bisonte o alguna cosa semblant, tot esperant d’infermera que els vingués a cridar per conèixer el seu fill o filla. No és d’estranyar-se que jo sigui una persona plena de dubtes, de fet alguns en diuen d’això ser reflexiu. Envoltat com estava per la meva família castellana, vaig arribar des de l’hospital cap a la que seria la meva llar durant els següents vint-i-dos anys. Viure a un edifici construït a sobre la muntanya, complica força les coses, en lloc de pujar a casa meva, vaig baixar-ne. Em va costar uns quants anys entendre per que la gent és capficava en dir que baixaven al carrer, els meus veïns i jo, sempre hem pujat al carrer!. Casa meva, va ser el meu primer món. Un món fantàstic. Fantàstic literalment, per que si alguna cosa varem tindre a casa meva, sense cap mena de dubte, ha estat fantasia i creativitat a l’hora de fer les coses. Però sobretot, un món ple d’afectes, sabors, olors, discussions, cançons, contes i poesies, en castellà. Si m’esforço molt, encara puc sentir a cau d’orella, però només com si fos un eco, les " nanas en cante jondo" del meu pare. Cançons que poder ara, relacionaria més amb la música àrab, per desconeixença de la andalusa no folklòrica. Els meus primers contes en vinil de la col•lecció Don Bichin, també varen sonar en castellà, mentre donaven voltes sobre un tocadiscos-moble pintat de vermell esmalt amb pintes daurades. El meu món es va ampliar, poc després de deslletar-me, cap el veïnat i la seva quitxalla cridanera, que també parlava castellà. D’un microcosmos de trenta-una famílies, els únics catalans, erem tots aquells que havíem nascut a la Vall d´Hebró. També anomenada Residència Francisco Franco. Tenia també, dos figures referents que m’estimaven, em torturaven,o en feien servir com a joguina. I tot ho feien en castellà. Eren la Montse i el Pepe. Els meus germans. La Montse, com vaig saber mes tard, es deia així en agraïment per part dels meus pares al bon acolliment que els hi havia fet un lloc que es deia, Catalunya. M’explicaren, que reialment era Montserrat, que era una verge negre ( la meva germana és blanca com la lluna), que la varen trobar a unes muntanyes, la verge clar. Aquesta, la Montserrat negra, era la patrona de Catalunya i les muntanyes on la van trobar es deien així per que eren com serrades: - Montserrat quiere decir en español, monteserrado. Sort que l’hi van posar el nom en català! Total, amb un sol nom em varen col•locar els primers dubtes al cap. Els meus pares no són d’aquí?, Què és Catalunya?, Perquè n’han d’estar agraïts?, Les coses es poden dir de dues maneres encara que siguin la mateixa cosa?, però, si sóc català, vosaltres no; jo parlo català i vosaltres no?, però si parlem igual, vosaltres i jo! Ja vaig començar a tremolar de que m’expliquessin perquè el meu germà, el Pepe, de vegades si parlaven una mica serio, li diguessin Jose Miguel. Ja esta!, vaig pensar. Pepe a Catalunya es diu Jose Miguel. Per que llavors ja començava a relacionar les coses series, amb Catalunya i les coses simpàtiques amb Andalusia, es a dir amb Espanya. Doncs anava ven equivocat, es deia Jose Miguel com l’avi que va morir a la guerra. Però es que José a Andalusia es diu Pepe. Que a hores d’ara encara em pregunto, com s’arriba des de José o Jozé a Pepe? Finalment, aquí no era qüestió de agraïments, si no de sentiments. Aprofito ara per agrair als meus pares, que em posessin Antonio, que no te masses carregues ni de agraïments ni de sentiments i sobretot que no estiguessin masses anys dient-me Antoñito, que encara que lleig com pecat, si podia entendre que les coses que acabaven en -ito, sempre eren mes petites. I jo de moment era el més petit de casa. Gracies Albertito per haver vingut més tard i treure-m el -ito, que només em va durar cinc o sis anys, uf!!!. Es del tot cert, que els aborígens catalans, per mes que insisteixo a presentar-me com Antonio, de seguida el canvien cap a Toni. Nom que sempre he odiat, però com bon petaner que sóc, ja no goso insistir a que el canviïn. Com podeu veure, tot el meu món de llavors era única i exclusivament castellà. Quan vaig tenir prou enteniment com per expressar-me, la meva mare em començà a dir allò de: "Sóc català i porto barretina, i al que digui res li tallo la sardina". Frase que jo repetia tal qual ho faria un lloro, sense entendre-la, excepte sardina, que era allò que el pare de vegades es menjava cru abans del dinar del dissabte, i que la mare li pelava amorosament!. Em feia repetir aquesta frase de continu. No se si per inculcar-me una vena nacionalista, o per que la feia treure aquestes riallades seves, que de tan escandaloses s’encomanaven amb rapidessa a la resta de la família, i de vegades fins i tot a la resta de veïnes, que treien el cap pel balcó dient-hi allò de : - Però Juana, que te vas a ahogar, chiquilla! Mica en mica, m´anaren marcant i subratllant, que jo, a diferència d’ells, un andalús i una murciana, era català. Si llavors algú m’hagués pregunta’t quina llengua es parlava a Catalunya, tenint en comte que jo era català, que tallava sardines i la resta dels nens com jo havien nascut a la Vall d´Hebró, hagués dit sense cap mena de dubte, que es parlava: Espanyol. A més jo ja tenia suficient edat i eloqüència per parlar correctament el idioma de la meva part de Catalunya, l’espanyol. CONTINUARÀ!
Nací un 17 de agosto del año 1968, a las doce de un mediodía bochornoso. Fue este día, seguramente por que a la madre, " Juana ", la verbena de mi nacimiento tuvo un antojo. Así, cargada de un embarazo de casi nueve meses, marido y dos niños de cinco y ocho años, los hizo bajar hacia las fiestas del barrio de Gràcia. Acabada la fiesta de este barrio tan y tan catalán, volvieron hacia su montaña, el Carmel. Barrio no tan y tan catalán, pero de fácil acceso económico por las nuevas clases obreras, y difícil o imposible acceso, en transporte público durante la noche. Mirando el hecho de que mis padres vivían, todavía lo hacen, arriba de todo de la montaña, fuera normal que me pariera a las pocas horas y con cierta facilidad. Lo hizo en otro lugar de la ciudad, muy nuevo y todavía reluciente, la nueva residencia del Valle de Hebrón. Así me convertí de repente en un nuevo ciudadano español, catalán y barcelonés. Obviamente, años mas tarde también fui europeo, pero en 68 todavía no lo era, ni yo, ni nadie que hubiera nacido bajo los Pirineos. A veces me gusta pensar que en realidad nací judío. Sí, sí, judío, había nacido en el Valle de Hebrón y me iba a vivir al Monte Carmelo. Si hubiera sido así, habría disfrutado mucho de los eurovisiones de mi infancia, viendo ganar mi país:" Abanibi saboapa, abanibi oboepe saboapa", y no me hubiera visto obligado a odiar los franceses.
Las primeras palabras que sentí, debían de ser muy ajenas a mi mundo familiar. Las madres de antes, parían criaturas con dolor y ternura naturales, sin haber leído nunca un ejemplar de la fantástica revista " Ser padres". Seguramente sentí alguna caricia encima mi piel por parte de ella, quizás algún "beso", pero pocas o ninguna palabra. Por eso, que no sé si estas primeras palabras fueron catalanas, castellanas, o porque no, hebreas. Sí estoy seguro que las primeras palabras que sentí del padre, fueron castellanas, tiernas, y acompañadas de un olor de tabaco negro. En aquella época los padres, sobre todo los padres obreros de seguridad social, dejaban esto de parir en manos de sus mujeres y los médicos. Mientras tanto se fumaban los dolores del parto con un paquete de Rumbo, Ducados, Bisonte o algo pareciendo, en espera de de enfermera que los viniera a llamar para conocer su hijo o hija.
No es de extrañarse que yo sea una persona llena de dudas, de hecho algunos dicen de esto ser reflexivo. Rodeado como estaba por mi familia castellana, llegué desde el hospital hacia la que sería mi hogar durante los siguientes veintidós años. Vivir en un edificio construido encima de la montaña, complica bastante las cosas, en lugar de subir a casa, bajé. Me costó unos cuántos años entender por que la gente se enperraba en decir que bajaban a la calle, mis vecinos y yo, siempre hemos subido a la calle!. Mi casa, fue mi primer mundo. Un mundo fantástico. Fantástico literalmente, por que si algo tuvimos en mi casa, sin ningún tipo de duda, ha sido fantasía y creatividad a la hora de hacer las cosas. Pero sobre todo, un mundo lleno de afectos, sabores, olores, discusiones, canciones, cuentos y poesías, en castellano. Si me esfuerzo mucho, todavía puedo sentir al oído, pero sólo como si fuera un eco, las " nanas de canto jondo" de mi padre. Canciones que quizàs ahora, relacionaría más con la música árabe, por desconocimiento de la andaluza no folclórica. Mis primeros cuentos en vinilo de la colección Don Bichin, también sonaron en castellano, mientras daban vueltas sobre un tocadiscos-mueble pintado de rojo esmalte con pintas doradas. Mi mundo se amplió, al poco de destetarme, hacia el vecindario y su chiquillería chillona, que también hablaba castellano. De un microcosmos de treinta y una familias, los únicos catalanes, éramos todos aquellos que habíamos nacido en el Valle de Hebrón. También llamada Residencia Francisco Franco. Tenía también, dos figuras referentes que me estimaban, me torturaban,o usaban como juguete. Y todo lo hacían en castellano. Eran Montse y Pepe. Mis hermanos. Montse, como supe mes tarde, se llamaba así en agradecimiento por parte de mis padres a la buena acogida que se les había hecho un lugar que se llamaba, Cataluña. Me explicaron, que realmente era Montserrat, que era una virgen negra ( mi hermana es blanca como la luna), que la encontraron en unas montañas, la virgen claro. Esta, la Montserrat negra, era la patrona de Cataluña y las montañas donde la encontraron se llamaban así porque eran cómo serradas: - Montserrat quiere decir en español, monteserrado. Suerte que le pusieron el nombre en catalán!
Total, con un solo nombre me colocaron las primeras dudas a la cabeza. ¿Mis padres no son de aquí?, ¿Qué es Cataluña?, ¿Porque tienen que estar agradecidos?, ¿Las cosas se pueden decir de dos maneras aunque sean la misma cosa?, pero, si soy catalán, vosotros no;¿ yo hablo catalán y vosotros no?, ¡pero si hablamos igual, vosotros y yo! Ya empecé a temblar de que me explicaran porque mi hermano, Pepe, a veces si hablaban un poco serio, le dijeran Jose Miguel. ¡Ya está!, pensé. Pepe en Cataluña se llama Jose Miguel. Por que entonces ya empezaba a relacionar las cosas serías, con Cataluña y las cosas simpáticas con Andalucía, es decir con España. Pues iba bién equivocado, se decía Jose Miguel como el abuelo que murió en la guerra. Pero se que Jose en Andalucía se llama Pepe. Que a estas alturas todavía me pregunto, ¿como se llega desde José o Jozé a Pepe? Finalmente, aquí no era cuestión de agradecimientos, si no de sentimientos. Aprovecho ahora para agradecer a mis padres, que me pusieran Antonio, que no tiene demasiadas cargas ni de agradecimientos ni de sentimientos y sobre todo que no estuvieran demasiados años llamandome Antoñito, que aunque feo como pecado, si podía entender que las cosas que acababan en -ito, siempre eran mas pequeñas. Y yo de momento era el más pequeño de casa. Gràcias Albertito por haber venido más tarde y sacarme el -ito, que sólo me duró cinco o seis años, uf!!!. Es del todo cierto, que los aborígenes catalanes, por más que insisto a presentarme como Antonio, enseguida lo cambian hacia Toni. Nombre que siempre he odiado, pero como buen chucho que soy, ya no oso insistir para que lo cambien.
Cómo podéis ver, todo mi mundo de entonces era única y exclusivamente castellano. Cuando tuve suficiente entendimiento como para expresarme, mi madre me empezó a decir aquello de:"Sòs català i porto barretina i al que digui res li tallo la sardina" ("Soy catalán y traigo barretina, y al que diga nada le corto la sardina"). Frase que yo repetía tal cual lo haría un loro, sin entenderla, excepto sardina, que era aquello que el padre a veces se comía crudo antes de la comida del sábado, y que la madre le pelaba amorosamente. Me hacía repetir esta frase de continuo. No sé si para inculcarme una vena nacionalista, o porque la hacía sacar esas risotades suyas, que de tan escandalosas se encomendaban con rapidez al resto de la familia, y a veces incluso al resto de vecinas, que sacaban la cabeza por el balcón diciendo aquello de : - Pero Juana, que te vas a ahogar, chiquilla! Mica en mica, fueron marcando y subrayando, que yo, a diferencia de ellos, un andaluz y una murciana, era catalán. Si entonces alguien me hubiera pregúntado qué lengua se hablaba en Cataluña, teniendo en cuenta que yo era catalán, que cortaba sardinas y el resto de los niños como yo habían nacido en el Valle de Hebrón, hubiera dicho sin ningún tipo de duda, que se hablaba: Español. Además yo ya tenía suficiente edad y elocuencia para hablar correctamente el idioma de mi parte de Cataluña, el español. CONTINUARÁ
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
