PETANERS, CAPÍTOL 3, PER UN CADELL, TOT SON ESTÍMULS

En un pis petit, habitat  per tres petaners i dos de raça, tenir un balcó es bàsic per la supervivència. Bé, ho es encara que no donis importància a la procedència dels seus habitants.
Nosaltres en teníem un. Quan creixes és miraculós el canvi que pateixen els espais, allò que vas viure com un camp de futbol, esdevé en un camp d´escacs.
El meu balcó, llavors, era un espai amb piscina, jardí de varies hectàrees, una font amb estanc, un zoo aviar, bugaderia, pista de ciclisme, teatre al aire lliure,  i amb un castell  rodejat de selva amazònica just a la finca del costat. Ara, havent crescut força jo, a minvat fins a convertir-se en quatre escassos metres quadrats, envoltats per una fràgil barana que gairabé no m´arrriba al pubis i que no em fa sentir gens segur, quatre testos amb quatre flors de plàstic que adornen les plantes només verdes, quatre cordes per estendre la roba, una tauleta amb quatre potes que es menja un metro quadrat sencer, una rentadora, un escalfador d´aigua, una estructura de fusteria d´alumini que el protegeix per que no s´apagui i un únic representant d´aquell vell zoo aviar per recordar als meus pares els seus sons d´infantessa quan vivien al camp. Al davant, només pots veure de tant en tant un cotxe, que poruc, baixa la rampa del pàrquing de l´edifici que van construir enduguen-se la selva, i el castell .
Doncs, allà em teniu amb els meus tres anyets, gaudint de la piscina. Un petit barrenyo de plàstic verd botella, tot basant aigua, confirmant Arquimedes. Com ens podíem ficar dintre tres individus de 11, 8 i 3 anys?...la física, no te resposta per a tot, de moment! Tot sortint desprès de fer uns llargs, ens esteníem sobre les ratllades tovalloles de platja a gaudir dels beneficis, untats de Nivea de tarro metàlic, del sol. Sol, que es deixava caure aproximadament una horeta sobre les ratxoles. De bocaterrosa, ens deixavem portar per l´imaginació. Avantatges de no tenir un poble on anar de vacances!
Com cada cert temps passava, al pati de la finca del costat, entre el cirerer i la figuera s´obrí la porta d´aquella casa antiga, que ocupava el mateix espai que el nostre edifici de trenta-un veins i on no vivia ningú. On les apreciades cireres queien a terra, sempre que no haguessin estat picotejades pels pardals o sostretes als seus propietaris pels agosarats adolescents del barri,  que desafiant els troços de vidre  dalt del mur, agressius descendents del trencadís Gaudinià, de tant en tant travesaven, i on les figues patien el mateix procés un mes i mig desprès.
La arquitectura impossible dels edificis de la muntanya, permetia que estiguessin a la mateixa alçada el nostre pis (des de el carrer era un sotan segona i des de el terra del edifici  un tercer) i la segona de les terraces escaients de que disposave el castell, cadascuna amb una forestació diferent.
La porta, s´obrí i dues dones fetes com un negatiu i un revelat, l´una rosa de mal pel i l´altre morena ennegrida, sortiren. Escombres, pales i petits pics sortien d´una mena d´armari empotrat a un cantó de la façana. Jo les observava atentament. Sempre el mateix. El primer de tot, empaitar el grapat de gats ociosos que amagats sota la mala herba i enfilats als arbres, es guanyaven fama de traidors si les agafaven desprevenides i els aranyaven les cames o els cabells. Encara que elles tinguessín els papers, ells eren el veritables propietaris de la finca. El segón, la rossa de mal pél (així anomenaven a les pelrrojes a alguns indrets i m´encanta) trepava a les primeres branques de l´arbre que estiguès donant fruit i omplint un cabaç l´apropava a la morena, que prèviament havia fet feina amb el que tenia al seu abast. Tot sense creuar ni un mot i sense apiadar-se de la meva mirada atenta i implorosa, en especial al temps de les cireres.
 Mai en van oferir i mai les hi vaig demanar, mai van creuar una paraula amb mi, mai ho vaig fer jo tampoc. Pertenyíem a mons diferents, elles, botigueres de Gràcia aprofitant un dilluns de descans, en devien veure com l´invasor que va malbaratar aquell terreny seu. Jo, encuriosit.
 No eran dones com les del barri, les del barri no duien aquells pentinats d´ones aixafades contra el crani i amb les puntes del cabell enroscades i agafades amb agulles a ran de clatell, com si fossin flors capgirades. Les del barri, no duien ceies pintades en tons malves ni coloret rosat sobre una pell tan blanca en el cas de la rossa de mal pèl o llavis vermells llampants en el cas de la morena. A més, no parlaven. Mecanitzaven la feina , de fet semblava que no volien ser vistes, però sobretot, no volien ser escoltades.
Un batibull de sons va sortir de la garganta d´una d´elles i començaren a arrencar males herbes. Un nou batibull i escombraven el voltant de la casa. Un de mès i treien del cistell una mica de pa i embotit apostrit amb cireres. Un d´últim per a tancar la porta i marxar. Desprès de varies visites com aquella i uns quants intercanvis més de incomprensibles paraules per a mi, de sobte un bon dia, la rossa de mal pèl em va fer un somruire. Un somriure respost amb un de meu acompanyat d´una mà ensenyant els cinc ditets en moviment, tot saludant. Ja no eren estranyes, ja no ho era jo per elles. Un somriure amistós, fa caure moltes barreres.
Ja no sentia batibulls de la seva garganta. Encara que les seves paraules no anaven cap a mi, sempre anaven lligades a una acció. "Escombra" i la rossa de mal pèl arrossegava les fulles seques amb l´artilugi. "Gats" i la rossa de mal pél feia fugir els animals hort avall." Esmorçar" i seien a mastegar i beure. Els somriures m´els regalava la rosa, les meves primeres enteses paraules en català, la morena.
Tenir un balcó, per petit que sigui, es molt important. Sortir al balcó, per petita que sigui la part de món que et deixa veure, és encara més important. Tenir algú que et faci un somriure, encara que pensi que ets diferent, és vital. Tornar el somriure a qui te´l regala, es l´essència de l´enteniment entre cultures.