PETANERS CAPÍTOL 2 EL CADELL SURT A PASSEIG

Tot i ser un inconvenient el fet de viure en un barri de tant elevada posició, ara en la distància física i temporal, valoro molt haver crescut allà.

 Sortir de passeig amb un cotxet de nen devia esdevenir un esport de risc, sobretot si el deixaves en mans d´un parell d´eixelebrats com els meus germans. Per aquells que no coneixen el barri, us aclariré que el primer carrer a creuar sortint de casa s´en  diu "La conca de Tremp"(diria que es un del carrers amb més pendent de Barcelona, o el que més).

 Un nadó com jo era a l´estil i gust de l´època, d´unes dimensions descomunals i unes cames que lluien rectes sense genolls ni turmells de tan grosses; hagués agafat una velocitat de creuer d´uns 120Km/h al passar pel primer revolt del carrer pujat sobre un "Jané", si unes geloses mans s´haguessin deixat anar de l´agafador. De fet no sé si en vaig tenir de cotxet, mai he vist cap foto, però alguna cosa em diu que no, "Quién evita la ocasión, evita el peligro" que diu la mare.

Bé tornem al fet de passejar. Els meus primers records són de "La pedrera", sí heu entès bé. Sols que la meva pedrera, no estava ideada per aquell arquitecte que anys més tard formaria part de la meva vida, si no del fruit de molt pic i pala que anys enrere van foradar la muntanya pelada del Carmel. Un paisatge molt curiós format per una petita terrassa plena de sorra que als més agosarats els permetia fer uns quants tombs en tricicle.

 Accedíem des de la carretera del Carmel, just pel devant del quiosquet de llaminadures , on els diumenges amb sort et compraven un sobret de soldats, indis o vaquers d´aquells que anaven enganxats a una estructura de plàstic i d´un tamany molt adient per empassar-te una pistola o fletxa si el mossegaves el suficient (tot molt pensat per a nadons).

 Una vegada superat el quitrà de la carretera, desprès d´haver ser estirat cap amunt dels braços i a punt de regirar-los, (ja sabem que els nens són de goma), i havent sentit allò de: ¡Correeee, que viene el autobús! Entraves a la ja mencionada esplanada.

 A l´esquerra, un barranc ple de cards, figues de moro i tota mena de males herbes. Com que anava a coll, podia divisar un munt d´edificis que s´estenien fins al mar, cridava l´atenció un d´especial; més alt que la resta i envoltat de grans grues.

A la dreta, un penya-segat de gran alçada, coronat amb una petita església, petita, blanca i guarnida amb una campaneta gairabé de joguina, una església digna del dibuix que en faria un nen, una església que he vist reproduïda desenes de vegades al cinema, en especial a les pel.lícules on hom va a evangelitzar als pobrets africans. No vull ser mal pensat, crec que ja era allà abans de que el meu barri estiguès a vessar d´apatrides i petaners.

Al peu del penya-segat, una mina d´aigua no potable, feia possible estudiar sense ser conscient el miracle evolutiu dels amfibis. Els capgrossos sense potes, amb dues potes, amb quatre potes, sense cua, la granota i el gripau; ja em feien pensar que algun dia d´aquelles mini-torres d´Hércules que tenia per cames, sortirien uns peus, uns turmells, uns genolls i...No, la cua no la volia perdre!

Tota la cridaria que la quitxalla produíem amb el nostre espanyol de Catalunya, bé per ser justos no podem dir que tota la cridaria fóra un idioma, ja que hem d´afegir els crits al clavar-te una pedra afilada al caure dels gronxadors de roda de la figuera o de la patada a la boca del que es gronxava mentre feies cua, doncs això, tota la cridaria sortia rebotada per l´eco de la pedrera en direcció cap a la ciutat. Era l´eco d´una societat que creixia imparable, que abocada a aquell balcó improvitzat damunt les lineas paral.lelas de l´eixample barceloní que encara ens donava l´esquena, prometia arrelar-se i formar part d´alló que pel moment ens era vedat, L´eco d´una societat que començava a generar moviments veïnals per conquerir coses bàsiques com ara escoles, ambulatoris, transports o fins i tot més bàsiques encara, aigua corrent, clavegueres, telèfon o voreres de pedra amb el dibuix característic de la ciutat, anunciant-nos que en formàvem part d´ella i que ens permetrien ficar els peus en els tolls si volíem i no estar obligats mullar-nos fins al turmell de camí a la ciutat, sempre que plovia.

Quan els meus passos van ser ferms, mentre els meus germans anaven d´excursió a llurs escoles, la mare i "La Dolores"amb el seu fill, marxàvem a investigar la muntanya. Aquesta gran desconeguda per a la majoria de barcelonins, era la nostre conquista. La màgia es desplegava davant teu, tota una ciutat endreçada però grisa semblava córrer cap el mar. Primer la vila de Gràcia, amb els seus carrerons estrets i salpicat de petites illes verdes, que anys més tard descobriria que n´eran encisadores placetes, de la mà de Mercè Rodorera (tot xiuxiuejant-me uns mots incomprensibles per a mi llavors). Desprès l´eixample, amb menys places per que no patia d´ofec, amb dues arteries bessones arborades, una amb més èxit que l´altre (Passeig Sant Joan sempre m´ha semblat el germà petit del gloriós Passeig de Gràcia, poder la seva llargada cansa massa per lluir-te). En acabat, perdent la com-postura, els barris mariners tornaven a ser la disbauxa de la infanteria en la que semblava una batalla perduda contra les fàbriques que separaven Barcelona del seu mar. Més avall i tot, el mar, el port, els gran petrolífers minimitzaven la grandaria d´altres vaixells, encara que tots en la distància semblaven joguines si picant l´ull els agafaves entre els dits.

Tres, només tres, eren els escanyolits arbres guanyadors de la lluita contra la desforestació, que va patir la muntanya durant la guerra. Van salvar-se per lletjos, per prims, per no donar fruits, per no semblar importants per la causa, per no semblar importants per afusellar-los. Que equivocats els que així els valoraren, van ser la llavor, van ser l´esperança, van ser els que ens van ensenyar als nous conqueridors de la muntanya, que hi havia hagut una vida abans de nosaltres. Només eren tres, però ens van acollir amb tendresa, mentre els pins de grans copes es van traslladar al Putxet. Ens van donar una minsa ombre durant l´estiu, ens van regalar l´il.lusió d´un arbre de nadal de postal quan nevava. Ens van fer cas. Avui l´ajuntament els a rodejat de companys, ben disposats en línies perfectes, la muntanya pelada ja no existeix. Però si t´aventures, encara els pots reconèixer, continuen allà, lletjos, maldestres, fora de les fileres, però vigilants, alertes guarden testimoni de la història.
Tres eren també les cases construïdes abans que l´hecatombe urbanística arribes a aquell indret, tres llavors les famílies autòctones, vomitades per la guerra a les seves casetes d´estiueig, amb el destí de ser també llavor i testimoni...com els arbres.
CONTINUARÀ...