Parchís VS Ajedrez

Hace unos días, que estos dos juegos de mesa me asaltan la cabeza. Me hacen pensar en su función educativa, más que en la lúdica. En algunos momentos de mi vida, me han encendido llamas de pasión incluso.
Apreciamos enormemente a muchos niveles y ensalzamos al antiguo ajedrez. Nadie puede negar las bonanzas y dificultades de su aprendizaje. No hay estratega, que no sea docto en el manejo de sus piezas. Esto sí, solo implica la participación de dos únicos adversarios. No todos sabemos jugar, pero conocemos las reglas y sabemos quien es Kasparov.
Por otro lado, tenemos al Parchís. Mas joven y ligado en cierta forma al azar, que se diferencia del anterior básicamente en su multiplicidad de color y número de jugadores. Es de domingo tarde, más popular. Mientras el ajedrez requiere de silencios, el parchís invita a la algarabía, trae consigo risas, peleas, pactos, estrategias, enfados y hasta ganas de lanzar el tablero por los aires cuando no te sale el cinco.
Nada más plantar el tablero sobre la mesa, hay que escoger color, como en el ajedrez claro, pero aquí te enfrentas a la diversidad. Una vez escogido, empieza la disputa. ¿Reglas? ¿Alguien las conoce? Todos y ninguno, porque, aunque nos sorprenda, todos y ninguno tenemos razón con las nuestras ya que aún conociendo la generalidad de uso y finalidad, en cada casa hay matices. No queda más remedio que consensuar.
Seguramente estas variaciones sobre la regla primigenia, (es decir: La Sagrada Constitución del Parchís) fueron naciendo de la necesidad de adaptar el juego a los distintos tipos de jugador, según su edad, su lugar de origen, el tiempo del que disponían para dedicarle al juego, etc. Lo que no deja de explicarnos lo demócrata de este, ¿juego?...Al final, si queremos pasar una estupenda velada, rojos, amarillos, verdes, azules, hasta naranjas y lilas cuando el tablero es de ocho, acabamos haciendo concesiones. Estableciendo así, otra nueva regla.
Finalmente, solo se trata de llegar a tu destino. El camino está lleno de peligros, que no de trampas (en el tablero claro), que pueden retrasar tu empeño. Pero también está lleno de refugios que hasta puedes compartir en ocasiones con los distintos. Los compañeros de juego se convierten a veces en “lobos feroces” que te comen sin matarte ( que es lo que haces en ajedrez, matas). Simplemente te digieren avanzando 20 casillas, devolviéndote al principio. Aunque desesperes, puedes volverte a encontrar con “el lobo” para comértelo tú y… ¡qué bien sienta!
Da oportunidades hasta el final. Algunos ya han llegado a su casa, pero tú todavía sigues agitando el cubo con fuerza y hasta das un soplo mágico, para que te dé el número que necesitas para entrar en la tuya. No has ganado, pero tampoco has perdido. He jugado partidas en las que, para dar ánimo al benjamín, se ha dado por acabado el juego cuando todos estaban en casa, (Lo sé, vengo de una familia de blandos, pero me enorgullece)
Con tanto color, casi me olvido de volver al blanco y negro. Porque el ajedrez no deja de ser volver al blanco y negro. Al un lado contra el otro.
Siempre me ha gustado, pero ahora que lo pienso…menos. El ajedrez te obliga a acabar con el otro. Me obliga a poner unas fichas feúchas y bajitas en primera línea que, sí o sí, acabaran sacrificadas aun siendo más numéricas, para dar paso a mejores gentes, que igualmente acabaran muertas. Total, por un Rey inútil incapaz de defenderse porque solo sabe dar pasitos uno a uno, mientras la Reina tiene en realidad todo el poder (a veces es reina y otras vicepresidenta, que es como la reina de un presidente, creo.)
En el lugar donde yo vivo, hemos pasado muchos años creyendo jugar al parchís con nuestros vecinos, después del fin de una oscura época. Pero cuando un buen día planteamos cambiar las reglas, uno de los jugadores se aferró a las Sagrada Constitución del reglamento del Parchís, en contra incluso de otros jugadores que aprobaron la oferta de nueva regla que les pedíamos desde aquí. Vale, nos quitaron alguna de las reglas que pedíamos, pero en el fondo somos majos, aunque no te lo creas, y aceptamos. Se aferró tanto a su idea el de las fichas azules, que a pesar de lo que nos demuestra la historia del parchís, llegó a decir que la Sagrada Constitución era intocable.
Pues muy bien, pues adiós, nos vamos a jugar solos a nuestro parchís. Sabemos que algunos no entienden las reglas nuevas, pero ya se las explicaremos.
Ahora el vecino cabezota nos dice que, si nos vamos, se acabó el parchís. Que ahora toca jugar al ajedrez.
Esto implica, un vencedor y un vencido. O todo blanco o todo negro.
Se que todos mis vecinos, no son como el cabezota de la ficha azul y me encantara seguir jugando con ellos porque son gente de bien, en el tablero de Bruselas (antes o después) o quizás le hagáis entender al cabezota azul que no se puede jugar con peones de ajedrez en un tablero de parchís y aún haya tiempo de echar otra partida. Pero entendedme, no puedo jugar al ajedrez con mis fichas de parchís... Ni puedo, ni quiero.
No soy blanco ni negro, soy de muchos colores. Déjenme en paz en mi esquinita peninsular con mi propio tablero. Se que querré lanzarlo por los aires cuando no me salga el cinco y no lo haré. Pero también sé que a veces dejaremos que un benjamín, llegue a su destino.

                                        
                        Parxís VS Escacs


    Fa uns dies, que aquests dos jocs de taula m'assalten el cap. Em fan pensar en la seva funció educativa, més que en la lúdica. En alguns moments de la meva vida, m'han encès flames de passió fins i tot.

    Apreciem enormement a molts nivells i enaltim als antics escacs. Ningú pot negar les bonances i dificultats del seu aprenentatge. No hi ha estrateg, que no sigui docte en el maneig de les seves peces. Això sí, solament implica la participació de dos únics adversaris. No tots sabem jugar, però coneixem les regles i sabem qui és Kasparov.

     D'altra banda, tenim al Parxís . Mes jove i lligat en certa forma a l'atzar que es diferencia de l'anterior bàsicament en la seva multiplicitat de color i nombre de jugadors. És de diumenge tarda, més popular. Mentre els escacs requereix de silencis, el Parxís convida al guirigall, porta amb si riures, baralles, pactes, estratègies, empipaments i fins a ganes de llançar el tauler per l'aire quan no et surt el cinc.

     Només plantar el tauler sobre la taula, cal escollir color, com en els escacs, però aquí t'enfrontes a la diversitat. Una vegada escollit, comença la disputa. Regles? Algú les coneix? Tots i ningú, perquè, encara que ens sorprèn, tots i nigú tenim raó amb les nostres, ja que encara coneixent la generalitat d'ús i finalitat, a cada casa hi ha matisos. No queda més remei que consensuar.

     Segurament aquestes variacions sobre la regla primigènia, (és a dir: La Sagrada Constitució del Parxís) van néixer de la necessitat d'adaptar el joc als diferents tipus de jugador, segons la seva edat, el seu lloc d'origen, el temps del que disposaven per dedicar-li al joc, etc. El que no deixa d'explicar-nos el demòcrata d'aquest, joc?...Al final, si volem passar una estupenda vetllada, vermells, grocs, verds, blaus, fins a taronges i liles quan el tauler és de vuit, acabem fent concessions. Establint així, una altra nova regla.

     Finalment, solament es tracta d'arribar a la teva destinació. El camí està ple de perills, que no de paranys (en el tauler clar), que poden retardar la teva obstinació. Però també està ple de refugis que fins i tot pots compartir en ocasions amb els diferents. Els companys de joc es converteixen de vegades en “llops feroços” que et mengen sense matar-te. Simplement et digereixen avançant 20 caselles, retornant-te al principi. Encara que desesperis, pots tornar-te a trobar amb “el llop” per menjar-t'ho tu i… quin gust et dona!

     Dóna oportunitats fins al final. Alguns ja han arribat a la seva casa, però tu encara segueixes agitant el cubilet amb força i fins a dónes un buf màgic, perquè et doni el nombre que necessites per entrar en la teva. No has guanyat, però tampoc has perdut. He jugat partides en les quals, per donar ànim al benjamí, s'ha donat per acabat el joc quan tots estavem a casa, (Ho sé, vinc d'una família de tous, però m'enorgulleix)

     Amb tant color, gairebé m'oblido de tornar al blanc i negre. Perquè els escacs no deixa de ser tornar al blanc i negre. A l'un costat contra l'altre.

     Sempre m'ha agradat, però ara que ho penso…menys. Els escacs t'obliga a acabar amb l'altre. M'obliga a posar unes fitxes lletjotes i baixetes en primera línia que, sí o sí, acaben sacrificades tot i sent més numèriques, per donar pas a millors gents, que igualment acabaran mortes. Total, per un Rei inútil incapaç de defensar-se perquè solament sap donar passets un a un, mentre la Reina té en realitat tot el poder (de vegades és reina i altres vicepresidenta, que és com la reina d'un president, crec.)

     En el lloc on jo visc, hem passat molts anys creient jugar al Parxís amb els nostres veïns, després de la fi d'una fosca època. Però quan un bon dia plantegem canviar les regles, un dels jugadors es va aferrar a les Sagrada Constitució del reglament del Parxís, en contra fins i tot d'altres jugadors que van aprovar l'oferta de nova regla que els demanàvem des d'aquí. Val, ens van llevar alguna de les regles que demanàvem, però en el fons som macos, encara que no t'ho creguis, i acceptem. Es va aferrar tant a la seva idea el de les fitxes blaves, que malgrat el que ens demostra la història del Parxís, va arribar a dir que la Sagrada Constitució era intocable.

     Doncs molt bé, doncs adéu, ens anem a jugar sols al nostre tauler. Sabem que alguns no entenen les regles noves, però ja les hi explicarem.

    Ara el veí cabezota ens diu que, si ens anem, s´acaba el Parxís. Que ara toca jugar als escacs.
Això implica, un vencedor i un vençut. O tot blanc o tot negre.

     Se que tots els meus veïns, no són com el cabezota de la fitxa blava i m'encantaria seguir jugant amb ells perquè són gent de bé, en el tauler de Brussel·les (abans o després) o potser li feu entendre al cabezota blau que no es pot jugar amb peons d'escacs en un tauler de Parxís i encara hi hagi temps de tirar una altra partida. Però enteneu-me, no puc jugar als escacs amb les meves fitxes de Parxís... Ni puc, ni vull.

    No sóc blanc ni negre, sóc de molts colors. Deixin-me en pau en la meva cantonadeta peninsular amb el meu propi tauler. Se que voldré llançar-ho per l'aire quan no em surti el cinc i no ho faré. Però també sé que de vegades deixarem que un benjamí, arribi a la seva destinació.

PETANERS, CAPÍTOL 4, Rodolant muntaya avall

La gent del meu barri, ben situada com estàvem, si volíem moure'ns havíem de rodolar cap avall. Nosaltres al viure dalt de tot podíem escollir cap on. La decisió era fàcil, mirant cap a mar, tot era ple d´equilibri, un equilibri grisós de pol·lució i dictadura, però equilibri. Mirant cap a la serralada  un caos urbanístic, de coloraines però caos. Allà on la muntanya prometia acabar-se tornava a pujar cap el Tibidabo, guarnida amb dues bombones gegants de butà d´un color verd indefinit, que com a infant podies imaginar ara com a naus intergalàctiques gegantines, ara com dues bombes atòmiques prometent destruir la ciutat; jo era dels segons.

Vista la comparació entre mar i muntanya, que haguéssiu fet vosaltres? L´ ésser humà, diuen, és capaç de forma innata d´apreciar inconscientment les bondats de la proporció aurea i l´Eixample era el més semblat.

Ja he fet esmena de la creativitat artística de la meva llar en algun moment, així que, cap el mar de cap!

Fins el cinc anys, les meves sortides més llargues sense motoritzar, anaven adreçades principalment a dos llocs. Dissabtes, direcció Garraf, arribàvem fins a les portes del Park Güell de la carretera del Carmel (No és un error gramatical, llavors el cartell que l´anunciava, incloïa aquesta K, el que no sé és per què)

 Només traspassàvem la porta en dies especials com ara l´endemà de l´ Eurovisió, a casa meva ja érem europeistes a aquell temps. El dia de la Palma, per a mi sempre va ser una festa laica que consistia en passejar el palmó i les sabates noves pel parc, pujar en un tricicle gegant per donar voltes a la plaça de la terra roja sobre la sala hipòstila gaudiniana controlat per un senyor d´uniforme i xiulet, mesurant les vint i cinc pessetes que durava el Tour. També entràvem a l´estiu, quan fent de cizerones de la família emigrada a França, podíem presumir de la ciutat de Gaudí quan ells ho feien d´aquell esplèndid Citroen "Tiburón" gris perla símbol de l´exit econòmic de llurs vides (quan ara viatjo per l´AP7 i veig els magrebins conduint meravellosos Mercedes Benz passats de moda, sé que al Marroc hi ha un nen enlluernat amb la seva arribada, esperant que obrin el maleter per treure un plegat de meravelles).

Aquestes eren les excepcions, la norma: Visitar tot un plegat de gent que bavejava  es movia amb dificultat amb cadira de rodes o simplement no es movia, que oloraven a pixums i colònia barata, que col·leccionaven postals i cartes des de feia anys, que duien noms enrevessats del més endins de Castella. De gent que restava oblidada per llurs famílies, que eren com eren per capricis genètics o per manques alimentaries als embarassos de les seves mares o per malmesos avortaments que s´obstinaven a néixer o per parts mal assistits i acaronats per centenars de bacteris o per manca de oxigen durant uns segons abans de veure el llum. De gent amb uns somriures sincers, ensenyant les corcades i deformes dentadures de bat a bat, agraint-te aquella horeta que passaves amb ells com si fossis el millor dels bàlsams. Un costum, aquest de les visites, començat pel pare en els seus primers dies a la ciutat, quan arrossegat per la gana intercanviava el cuidar a aquells nois per unes llenties o uns cigrons. Com ell, així ho feien molts dels nou vinguts d´aquells anys de post-guerra. Morts de gana, molts d´ells fills de les rates roges del sud, ajudant a un exercit de monges i capellans, que a més de calmar l´estomac, a alguns, els animaven a nodrir se amb lletres i números. Lletres i números que van deixar a les aules d´abans de la guerra i que no podien recuperar al tenir-los que canviar per les bovines de fil de les fabriques o per la paleta de remenar el morter.

Aquell era el costum, el nostre costum, baixar a passejar als interns del Cotolengo del Padre Alegre. Allà vaig aprendre  com podem a arribar de ser diferents les persones, com la sort esdevé quelcom important a les nostres vides i quan immensa era la meva. Allà també en sentia paraules diferents de les de casa, les sentia en converses entre el capellà i una monja corcovada i retorçada, que semblava haver-se mimetitzat amb els malalts i només la distingien aquelles paraules i una vestimenta blanca impoluta, acabada amb un tocat que com si fos una melena de tergal, es reposava sobre el seu gep.

Els diumenges, quèiem rodolant direcció Maresme. Traspassàvem les alegres i sorolloses barraques, a mi m´ho semblàvem, amb les fortes mans del pare agafant les nostres. Continuàvem una mica més enllà, per uns carrers que venien plens de cases baixes d´un altre estil a les nostres, petites però amb aire de burgesses en comparació, salpicades de edificis nous de tres o quatre plantes, alguns d´obra vista fins i tot!.

Quan el carrer s´ ampliava, apareixia una pedrera alta, diferent de la que jugàvem. A l´entrada, una caseta senzilla  amb un rètol: Futbol Club Baronnense. 

Allà ens plantava el meu pare al meu germà gran i a mi, vestits un del Espanyol i l´altre del Barça. Tots dos son els equips de la vostre ciutat, ens deia. El pare sempre a permès que escollim les nostres preferències, sempre ens a permès picotejar allò que ens cridava l´atenció encara que no fos del seu grat. Bé tot no, mai ens va deixar tenir el Monopoly (per això dec ser un desastre amb les finances), qui té dret a comprar un carrer i fer-te pagar per passar? es que no som lliures els homes d´anar per allà on volem sempre que no fem mal a ningú, em deia. L´altre cosa, el vídeo. A aquesta casa no entrarà mai un vídeo mentre jo sigui viu, que voleu estar tot el dia veien pel·lícules i atontar-vos! Al pare, no li a agradat mai massa el cinema, massa fet de realitat ell per a deixar passar el somni nord americà davant els ulls dels seus fills, com si fos veritat. (Anys més tard, quan jo ja era fora de casa, el vídeo va entrar per la porta de casa i va continuar visquen. No va ser seny, va ser l´edat que el va afeblir una mica, només això, encara no ha segut mai davant aquell aparell dels collons)

Tornant al futbol, val a dir que si consentia que l´uniforme de l´espanyol el portés un fill seu, sent-hi com és culé a morir, no era tant sols per que era un equip de la seva estimada Barcelona, més aviat era per mantenir l´esperança de que un dels seus mascles sortís futbolista. 

Ell ho havia estat i guardava els retalls de diari ón sortia el seu nom a l´alineació de l´equip de Submarins de Cartagena, a l´ àlbum de fotos familiar, junt amb la seva foto oficial i els carnets del Baronense, Es a dir, si aquells retalls compartien espai amb les fotos de casament, les de naixements i demés esdeveniments importants de les nostres vides, us podeu fer el càrrec del que significa per a ell aquest esport.

 Doncs bé, no puc explicar-vos que feia el meu germà quan anàvem al camp, però em puc fer una idea  El pare concentrava tots els seus esforços en mi, fet que no fora normal si el meu germà hagués destacat en tan lloable esport. A la mitja part, m´empenyia cap el centre del camp amb un raspós baló de cuir. Quan ja estava allà, ben al mig, ben visible des de qualsevol punt de les grades i des de dalt de la muntanya on s´ amuntonaven desenes d´homes que no volien o podien pagar l´entrada al camp...Jo ficava la ma a la butxaca, seia lentament sobre el baló, treia de la butxaca uns colors Alpino i dues caniques, clavava amb passió els llapis-sos al terra i començava a fer un forat de guà per jugar amb les boletes.

El pare em devia estimar tant!, Avergonyit pels seus companys, que li cridaven per que aquell menut al que semblava que li donessin comissió a l´infermeria per cada peu torçat que provoques el seu hobby, fotés el camp, es posava al meu costat agafant-me els colors i les caniques, tapava el forat, em posava el baló als peus i em demanava que li xutés.

- Molt bé! Prova més fort!

De seguida va entendre que jo tampoc seria el seu orgull sobre un estadi de futbol.Va tenir que esperar que arribés el seu cinquè net, per veure algú amb sang seva jugant a futbol i tampoc va durar gaire.

 Però com a mi m´agradava la companyia del pare i a ell no li devia disgustar la meva, vam fer molts diumenges plegats de futbol. Ell esperant que el seu equip marqués i jo esperant que fessin el sorteig del pernil al acabar. En més d´una ocasió, feia servir les seves influencies per que la mà innocent que tragués el premi fos la meva. Sempre ha sigut un home molt intel·ligent el pare, el fet de fer guanyar un pernil a la gent, va fer que s´oblidessin de les meves mancances pel esport rei i no només acceptessin la meva presència, si no que em donessin les gràcies per haver tret el seu número.

Allà, al Baronnense, l´equip de la barriada de Can Baró, mai vaig sentir paraules d´aquell altre idioma. Allà, al Baronense, els homes vinguts d´arreu fugint de la gana i col·locats a les linies de producció de les fabriques i a les obres, aquells homes, poder havien après més paraules en gallec del seus companys de feina que no pas catalanes.

Havent dinat, els diumenges, tornàvem a rodolar muntanya avall. Més enllà de Can Baró, allà on hi havien edificis alts i els cotxes rodaven amb presa i abundància  més enllà encara de la benzinera més propera al Carmel hi havia, el Guinardó. Allà, just a sobre del meravellós i modernista Hospital de Sant Pau, hi havien les barraques més "pijes" de tota la ciutat. Pijes per situació, pel de més, barraques igual. Allà a aquelles barraques, hi visitàvem a algú molt especial per a mi, l´avi i també l´avia. 

PETANERS, CAPÍTOL 3, PER UN CADELL, TOT SON ESTÍMULS

En un pis petit, habitat  per tres petaners i dos de raça, tenir un balcó es bàsic per la supervivència. Bé, ho es encara que no donis importància a la procedència dels seus habitants.
Nosaltres en teníem un. Quan creixes és miraculós el canvi que pateixen els espais, allò que vas viure com un camp de futbol, esdevé en un camp d´escacs.
El meu balcó, llavors, era un espai amb piscina, jardí de varies hectàrees, una font amb estanc, un zoo aviar, bugaderia, pista de ciclisme, teatre al aire lliure,  i amb un castell  rodejat de selva amazònica just a la finca del costat. Ara, havent crescut força jo, a minvat fins a convertir-se en quatre escassos metres quadrats, envoltats per una fràgil barana que gairabé no m´arrriba al pubis i que no em fa sentir gens segur, quatre testos amb quatre flors de plàstic que adornen les plantes només verdes, quatre cordes per estendre la roba, una tauleta amb quatre potes que es menja un metro quadrat sencer, una rentadora, un escalfador d´aigua, una estructura de fusteria d´alumini que el protegeix per que no s´apagui i un únic representant d´aquell vell zoo aviar per recordar als meus pares els seus sons d´infantessa quan vivien al camp. Al davant, només pots veure de tant en tant un cotxe, que poruc, baixa la rampa del pàrquing de l´edifici que van construir enduguen-se la selva, i el castell .
Doncs, allà em teniu amb els meus tres anyets, gaudint de la piscina. Un petit barrenyo de plàstic verd botella, tot basant aigua, confirmant Arquimedes. Com ens podíem ficar dintre tres individus de 11, 8 i 3 anys?...la física, no te resposta per a tot, de moment! Tot sortint desprès de fer uns llargs, ens esteníem sobre les ratllades tovalloles de platja a gaudir dels beneficis, untats de Nivea de tarro metàlic, del sol. Sol, que es deixava caure aproximadament una horeta sobre les ratxoles. De bocaterrosa, ens deixavem portar per l´imaginació. Avantatges de no tenir un poble on anar de vacances!
Com cada cert temps passava, al pati de la finca del costat, entre el cirerer i la figuera s´obrí la porta d´aquella casa antiga, que ocupava el mateix espai que el nostre edifici de trenta-un veins i on no vivia ningú. On les apreciades cireres queien a terra, sempre que no haguessin estat picotejades pels pardals o sostretes als seus propietaris pels agosarats adolescents del barri,  que desafiant els troços de vidre  dalt del mur, agressius descendents del trencadís Gaudinià, de tant en tant travesaven, i on les figues patien el mateix procés un mes i mig desprès.
La arquitectura impossible dels edificis de la muntanya, permetia que estiguessin a la mateixa alçada el nostre pis (des de el carrer era un sotan segona i des de el terra del edifici  un tercer) i la segona de les terraces escaients de que disposave el castell, cadascuna amb una forestació diferent.
La porta, s´obrí i dues dones fetes com un negatiu i un revelat, l´una rosa de mal pel i l´altre morena ennegrida, sortiren. Escombres, pales i petits pics sortien d´una mena d´armari empotrat a un cantó de la façana. Jo les observava atentament. Sempre el mateix. El primer de tot, empaitar el grapat de gats ociosos que amagats sota la mala herba i enfilats als arbres, es guanyaven fama de traidors si les agafaven desprevenides i els aranyaven les cames o els cabells. Encara que elles tinguessín els papers, ells eren el veritables propietaris de la finca. El segón, la rossa de mal pél (així anomenaven a les pelrrojes a alguns indrets i m´encanta) trepava a les primeres branques de l´arbre que estiguès donant fruit i omplint un cabaç l´apropava a la morena, que prèviament havia fet feina amb el que tenia al seu abast. Tot sense creuar ni un mot i sense apiadar-se de la meva mirada atenta i implorosa, en especial al temps de les cireres.
 Mai en van oferir i mai les hi vaig demanar, mai van creuar una paraula amb mi, mai ho vaig fer jo tampoc. Pertenyíem a mons diferents, elles, botigueres de Gràcia aprofitant un dilluns de descans, en devien veure com l´invasor que va malbaratar aquell terreny seu. Jo, encuriosit.
 No eran dones com les del barri, les del barri no duien aquells pentinats d´ones aixafades contra el crani i amb les puntes del cabell enroscades i agafades amb agulles a ran de clatell, com si fossin flors capgirades. Les del barri, no duien ceies pintades en tons malves ni coloret rosat sobre una pell tan blanca en el cas de la rossa de mal pèl o llavis vermells llampants en el cas de la morena. A més, no parlaven. Mecanitzaven la feina , de fet semblava que no volien ser vistes, però sobretot, no volien ser escoltades.
Un batibull de sons va sortir de la garganta d´una d´elles i començaren a arrencar males herbes. Un nou batibull i escombraven el voltant de la casa. Un de mès i treien del cistell una mica de pa i embotit apostrit amb cireres. Un d´últim per a tancar la porta i marxar. Desprès de varies visites com aquella i uns quants intercanvis més de incomprensibles paraules per a mi, de sobte un bon dia, la rossa de mal pèl em va fer un somruire. Un somriure respost amb un de meu acompanyat d´una mà ensenyant els cinc ditets en moviment, tot saludant. Ja no eren estranyes, ja no ho era jo per elles. Un somriure amistós, fa caure moltes barreres.
Ja no sentia batibulls de la seva garganta. Encara que les seves paraules no anaven cap a mi, sempre anaven lligades a una acció. "Escombra" i la rossa de mal pèl arrossegava les fulles seques amb l´artilugi. "Gats" i la rossa de mal pél feia fugir els animals hort avall." Esmorçar" i seien a mastegar i beure. Els somriures m´els regalava la rosa, les meves primeres enteses paraules en català, la morena.
Tenir un balcó, per petit que sigui, es molt important. Sortir al balcó, per petita que sigui la part de món que et deixa veure, és encara més important. Tenir algú que et faci un somriure, encara que pensi que ets diferent, és vital. Tornar el somriure a qui te´l regala, es l´essència de l´enteniment entre cultures.

PETANERS CAPÍTOL 2 EL CADELL SURT A PASSEIG

Tot i ser un inconvenient el fet de viure en un barri de tant elevada posició, ara en la distància física i temporal, valoro molt haver crescut allà.

 Sortir de passeig amb un cotxet de nen devia esdevenir un esport de risc, sobretot si el deixaves en mans d´un parell d´eixelebrats com els meus germans. Per aquells que no coneixen el barri, us aclariré que el primer carrer a creuar sortint de casa s´en  diu "La conca de Tremp"(diria que es un del carrers amb més pendent de Barcelona, o el que més).

 Un nadó com jo era a l´estil i gust de l´època, d´unes dimensions descomunals i unes cames que lluien rectes sense genolls ni turmells de tan grosses; hagués agafat una velocitat de creuer d´uns 120Km/h al passar pel primer revolt del carrer pujat sobre un "Jané", si unes geloses mans s´haguessin deixat anar de l´agafador. De fet no sé si en vaig tenir de cotxet, mai he vist cap foto, però alguna cosa em diu que no, "Quién evita la ocasión, evita el peligro" que diu la mare.

Bé tornem al fet de passejar. Els meus primers records són de "La pedrera", sí heu entès bé. Sols que la meva pedrera, no estava ideada per aquell arquitecte que anys més tard formaria part de la meva vida, si no del fruit de molt pic i pala que anys enrere van foradar la muntanya pelada del Carmel. Un paisatge molt curiós format per una petita terrassa plena de sorra que als més agosarats els permetia fer uns quants tombs en tricicle.

 Accedíem des de la carretera del Carmel, just pel devant del quiosquet de llaminadures , on els diumenges amb sort et compraven un sobret de soldats, indis o vaquers d´aquells que anaven enganxats a una estructura de plàstic i d´un tamany molt adient per empassar-te una pistola o fletxa si el mossegaves el suficient (tot molt pensat per a nadons).

 Una vegada superat el quitrà de la carretera, desprès d´haver ser estirat cap amunt dels braços i a punt de regirar-los, (ja sabem que els nens són de goma), i havent sentit allò de: ¡Correeee, que viene el autobús! Entraves a la ja mencionada esplanada.

 A l´esquerra, un barranc ple de cards, figues de moro i tota mena de males herbes. Com que anava a coll, podia divisar un munt d´edificis que s´estenien fins al mar, cridava l´atenció un d´especial; més alt que la resta i envoltat de grans grues.

A la dreta, un penya-segat de gran alçada, coronat amb una petita església, petita, blanca i guarnida amb una campaneta gairabé de joguina, una església digna del dibuix que en faria un nen, una església que he vist reproduïda desenes de vegades al cinema, en especial a les pel.lícules on hom va a evangelitzar als pobrets africans. No vull ser mal pensat, crec que ja era allà abans de que el meu barri estiguès a vessar d´apatrides i petaners.

Al peu del penya-segat, una mina d´aigua no potable, feia possible estudiar sense ser conscient el miracle evolutiu dels amfibis. Els capgrossos sense potes, amb dues potes, amb quatre potes, sense cua, la granota i el gripau; ja em feien pensar que algun dia d´aquelles mini-torres d´Hércules que tenia per cames, sortirien uns peus, uns turmells, uns genolls i...No, la cua no la volia perdre!

Tota la cridaria que la quitxalla produíem amb el nostre espanyol de Catalunya, bé per ser justos no podem dir que tota la cridaria fóra un idioma, ja que hem d´afegir els crits al clavar-te una pedra afilada al caure dels gronxadors de roda de la figuera o de la patada a la boca del que es gronxava mentre feies cua, doncs això, tota la cridaria sortia rebotada per l´eco de la pedrera en direcció cap a la ciutat. Era l´eco d´una societat que creixia imparable, que abocada a aquell balcó improvitzat damunt les lineas paral.lelas de l´eixample barceloní que encara ens donava l´esquena, prometia arrelar-se i formar part d´alló que pel moment ens era vedat, L´eco d´una societat que començava a generar moviments veïnals per conquerir coses bàsiques com ara escoles, ambulatoris, transports o fins i tot més bàsiques encara, aigua corrent, clavegueres, telèfon o voreres de pedra amb el dibuix característic de la ciutat, anunciant-nos que en formàvem part d´ella i que ens permetrien ficar els peus en els tolls si volíem i no estar obligats mullar-nos fins al turmell de camí a la ciutat, sempre que plovia.

Quan els meus passos van ser ferms, mentre els meus germans anaven d´excursió a llurs escoles, la mare i "La Dolores"amb el seu fill, marxàvem a investigar la muntanya. Aquesta gran desconeguda per a la majoria de barcelonins, era la nostre conquista. La màgia es desplegava davant teu, tota una ciutat endreçada però grisa semblava córrer cap el mar. Primer la vila de Gràcia, amb els seus carrerons estrets i salpicat de petites illes verdes, que anys més tard descobriria que n´eran encisadores placetes, de la mà de Mercè Rodorera (tot xiuxiuejant-me uns mots incomprensibles per a mi llavors). Desprès l´eixample, amb menys places per que no patia d´ofec, amb dues arteries bessones arborades, una amb més èxit que l´altre (Passeig Sant Joan sempre m´ha semblat el germà petit del gloriós Passeig de Gràcia, poder la seva llargada cansa massa per lluir-te). En acabat, perdent la com-postura, els barris mariners tornaven a ser la disbauxa de la infanteria en la que semblava una batalla perduda contra les fàbriques que separaven Barcelona del seu mar. Més avall i tot, el mar, el port, els gran petrolífers minimitzaven la grandaria d´altres vaixells, encara que tots en la distància semblaven joguines si picant l´ull els agafaves entre els dits.

Tres, només tres, eren els escanyolits arbres guanyadors de la lluita contra la desforestació, que va patir la muntanya durant la guerra. Van salvar-se per lletjos, per prims, per no donar fruits, per no semblar importants per la causa, per no semblar importants per afusellar-los. Que equivocats els que així els valoraren, van ser la llavor, van ser l´esperança, van ser els que ens van ensenyar als nous conqueridors de la muntanya, que hi havia hagut una vida abans de nosaltres. Només eren tres, però ens van acollir amb tendresa, mentre els pins de grans copes es van traslladar al Putxet. Ens van donar una minsa ombre durant l´estiu, ens van regalar l´il.lusió d´un arbre de nadal de postal quan nevava. Ens van fer cas. Avui l´ajuntament els a rodejat de companys, ben disposats en línies perfectes, la muntanya pelada ja no existeix. Però si t´aventures, encara els pots reconèixer, continuen allà, lletjos, maldestres, fora de les fileres, però vigilants, alertes guarden testimoni de la història.
Tres eren també les cases construïdes abans que l´hecatombe urbanística arribes a aquell indret, tres llavors les famílies autòctones, vomitades per la guerra a les seves casetes d´estiueig, amb el destí de ser també llavor i testimoni...com els arbres.
CONTINUARÀ...

PETANERS CAPITOL 1 CADELL PETANER AUTÈNTIC, AMB PARES DE RAÇA - CHUCHOS CAPÍTULO 1 CHUCHO AUTÉNTICO CON PADRES DE RAZA

 Vaig néixer un 17 d’agost de l’any 1968, a les dotze d’un migdia xafogós. Va ser aquest dia, segurament per que a la mare, " La Juana ", la revetlla del meu naixement va tenir un antull. Així, carregada d’un embaràs de casi nou mesos, marit i dos nens de cinc i vuit anys, els va fer baixar cap a les festes del barri de Gràcia. Acabada la festa d’aquest barri tant i tant català, agafaren drecera cap a dalt de la seva muntanya, el Carmel. Barri no tant i tant català, però de fàcil accés econòmic per les noves classes obreres, i difícil o impossible accés, en transport públic durant la nit. Mirant el fet de que els meus pares vivien, encara ho fan, a dalt de tot de la muntanya, fora normal que em parís al cap de poques hores i amb certa facilitat. Ho va fer en un altre indret de la ciutat, molt nou i encara lluent, la nova residència de la Vall d´Hebró. Així em vaig convertir de sobte en un nou ciutadà espanyol, català i barceloní. Òbviament, anys mes tard també vaig ser europeu, però l’any 68 encara no ho era, ni jo, ni ningú que hagués nascut sota els Pirineus. De vegades m’agrada pensar que en realitat vaig néixer jueu. Sí, sí, jueu, havia nascut a la Vall d´Hebró i m’anava a viure al Mont Carmel. Si hagués estat així, hauria gaudit molt dels eurovisions de la meva infantessa, veient guanyar el meu país:" Abanibi saboapa, abanibi oboepe saboapa", i no m’hagués vist obligat a odiar els francessos.
 Les primeres paraules que vaig sentir, devien ser molt alienes al meu mòn familiar. Les mares d’abans, parien criatures amb dolor i tendresa naturals, sense haver-ne llegit mai un exemplar de la fantàstica revista " Ser padres". Segurament vaig sentir alguna carícia damunt la meva pell per part de ella, poder algun "beso", però poques o cap paraula. Es per aquest motiu, que no se si aquestes primeres paraules foren catalanes, castellanes, o perquè no, hebrees. Sí n’estic segur que les primeres paraules que vaig sentir del pare, van ser castellanes, tendres, i acompanyades d’un flaire de tabac negre. A aquella època els pares, sobretot els pares obrers de seguretat social, deixaven això de parir en mans de les seves dones i els metges. Mentrestant es fumaven els dolors del part amb un paquet de Rumbo, Ducados, Bisonte o alguna cosa semblant, tot esperant d’infermera que els vingués a cridar per conèixer el seu fill o filla. No és d’estranyar-se que jo sigui una persona plena de dubtes, de fet alguns en diuen d’això ser reflexiu. Envoltat com estava per la meva família castellana, vaig arribar des de l’hospital cap a la que seria la meva llar durant els següents vint-i-dos anys. Viure a un edifici construït a sobre la muntanya, complica força les coses, en lloc de pujar a casa meva, vaig baixar-ne. Em va costar uns quants anys entendre per que la gent és capficava en dir que baixaven al carrer, els meus veïns i jo, sempre hem pujat al carrer!. Casa meva, va ser el meu primer món. Un món fantàstic. Fantàstic literalment, per que si alguna cosa varem tindre a casa meva, sense cap mena de dubte, ha estat fantasia i creativitat a l’hora de fer les coses. Però sobretot, un món ple d’afectes, sabors, olors, discussions, cançons, contes i poesies, en castellà. Si m’esforço molt, encara puc sentir a cau d’orella, però només com si fos un eco, les " nanas en cante jondo" del meu pare. Cançons que poder ara, relacionaria més amb la música àrab, per desconeixença de la andalusa no folklòrica. Els meus primers contes en vinil de la col•lecció Don Bichin, també varen sonar en castellà, mentre donaven voltes sobre un tocadiscos-moble pintat de vermell esmalt amb pintes daurades. El meu món es va ampliar, poc després de deslletar-me, cap el veïnat i la seva quitxalla cridanera, que també parlava castellà. D’un microcosmos de trenta-una famílies, els únics catalans, erem tots aquells que havíem nascut a la Vall d´Hebró. També anomenada Residència Francisco Franco. Tenia també, dos figures referents que m’estimaven, em torturaven,o en feien servir com a joguina. I tot ho feien en castellà. Eren la Montse i el Pepe. Els meus germans. La Montse, com vaig saber mes tard, es deia així en agraïment per part dels meus pares al bon acolliment que els hi havia fet un lloc que es deia, Catalunya. M’explicaren, que reialment era Montserrat, que era una verge negre ( la meva germana és blanca com la lluna), que la varen trobar a unes muntanyes, la verge clar. Aquesta, la Montserrat negra, era la patrona de Catalunya i les muntanyes on la van trobar es deien així per que eren com serrades: - Montserrat quiere decir en español, monteserrado. Sort que l’hi van posar el nom en català! Total, amb un sol nom em varen col•locar els primers dubtes al cap. Els meus pares no són d’aquí?, Què és Catalunya?, Perquè n’han d’estar agraïts?, Les coses es poden dir de dues maneres encara que siguin la mateixa cosa?, però, si sóc català, vosaltres no; jo parlo català i vosaltres no?, però si parlem igual, vosaltres i jo! Ja vaig començar a tremolar de que m’expliquessin perquè el meu germà, el Pepe, de vegades si parlaven una mica serio, li diguessin Jose Miguel. Ja esta!, vaig pensar. Pepe a Catalunya es diu Jose Miguel. Per que llavors ja començava a relacionar les coses series, amb Catalunya i les coses simpàtiques amb Andalusia, es a dir amb Espanya. Doncs anava ven equivocat, es deia Jose Miguel com l’avi que va morir a la guerra. Però es que José a Andalusia es diu Pepe. Que a hores d’ara encara em pregunto, com s’arriba des de José o Jozé a Pepe? Finalment, aquí no era qüestió de agraïments, si no de sentiments. Aprofito ara per agrair als meus pares, que em posessin Antonio, que no te masses carregues ni de agraïments ni de sentiments i sobretot que no estiguessin masses anys dient-me Antoñito, que encara que lleig com pecat, si podia entendre que les coses que acabaven en -ito, sempre eren mes petites. I jo de moment era el més petit de casa. Gracies Albertito per haver vingut més tard i treure-m el -ito, que només em va durar cinc o sis anys, uf!!!. Es del tot cert, que els aborígens catalans, per mes que insisteixo a presentar-me com Antonio, de seguida el canvien cap a Toni. Nom que sempre he odiat, però com bon petaner que sóc, ja no goso insistir a que el canviïn. Com podeu veure, tot el meu món de llavors era única i exclusivament castellà. Quan vaig tenir prou enteniment com per expressar-me, la meva mare em començà a dir allò de: "Sóc català i porto barretina, i al que digui res li tallo la sardina". Frase que jo repetia tal qual ho faria un lloro, sense entendre-la, excepte sardina, que era allò que el pare de vegades es menjava cru abans del dinar del dissabte, i que la mare li pelava amorosament!. Em feia repetir aquesta frase de continu. No se si per inculcar-me una vena nacionalista, o per que la feia treure aquestes riallades seves, que de tan escandaloses s’encomanaven amb rapidessa a la resta de la família, i de vegades fins i tot a la resta de veïnes, que treien el cap pel balcó dient-hi allò de : - Però Juana, que te vas a ahogar, chiquilla! Mica en mica, m´anaren marcant i subratllant, que jo, a diferència d’ells, un andalús i una murciana, era català. Si llavors algú m’hagués pregunta’t quina llengua es parlava a Catalunya, tenint en comte que jo era català, que tallava sardines i la resta dels nens com jo havien nascut a la Vall d´Hebró, hagués dit sense cap mena de dubte, que es parlava: Espanyol. A més jo ja tenia suficient edat i eloqüència per parlar correctament el idioma de la meva part de Catalunya, l’espanyol. CONTINUARÀ!

Nací un 17 de agosto del año 1968, a las doce de un mediodía bochornoso. Fue este día, seguramente por que a la madre, " Juana ", la verbena de mi nacimiento tuvo un antojo. Así, cargada de un embarazo de casi nueve meses, marido y dos niños de cinco y ocho años, los hizo bajar hacia las fiestas del barrio de Gràcia. Acabada la fiesta de este barrio tan y tan catalán, volvieron hacia su montaña, el Carmel. Barrio no tan y tan catalán, pero de fácil acceso económico por las nuevas clases obreras, y difícil o imposible acceso, en transporte público durante la noche. Mirando el hecho de que mis padres vivían, todavía lo hacen, arriba de todo de la montaña, fuera normal que me pariera a las pocas horas y con cierta facilidad. Lo hizo en otro lugar de la ciudad, muy nuevo y todavía reluciente, la nueva residencia del Valle de Hebrón. Así me convertí de repente en un nuevo ciudadano español, catalán y barcelonés. Obviamente, años mas tarde también fui europeo, pero en 68 todavía no lo era, ni yo, ni nadie que hubiera nacido bajo los Pirineos. A veces me gusta pensar que en realidad nací judío. Sí, sí, judío, había nacido en el Valle de Hebrón y me iba a vivir al Monte Carmelo. Si hubiera sido así, habría disfrutado mucho de los eurovisiones de mi infancia, viendo ganar mi país:" Abanibi saboapa, abanibi oboepe saboapa", y no me hubiera visto obligado a odiar los franceses.
 Las primeras palabras que sentí, debían de ser muy ajenas a mi mundo familiar. Las madres de antes, parían criaturas con dolor y ternura naturales, sin haber leído nunca un ejemplar de la fantástica revista " Ser padres". Seguramente sentí alguna caricia encima mi piel por parte de ella, quizás algún "beso", pero pocas o ninguna palabra. Por eso, que no sé si estas primeras palabras fueron catalanas, castellanas, o porque no, hebreas. Sí estoy seguro que las primeras palabras que sentí del padre, fueron castellanas, tiernas, y acompañadas de un olor de tabaco negro. En aquella época los padres, sobre todo los padres obreros de seguridad social, dejaban esto de parir en manos de sus mujeres y los médicos. Mientras tanto se fumaban los dolores del parto con un paquete de Rumbo, Ducados, Bisonte o algo pareciendo, en espera de de enfermera que los viniera a llamar para conocer su hijo o hija.
 No es de extrañarse que yo sea una persona llena de dudas, de hecho algunos dicen de esto ser reflexivo. Rodeado como estaba por mi familia castellana, llegué desde el hospital hacia la que sería mi hogar durante los siguientes veintidós años. Vivir en un edificio construido encima de la montaña, complica bastante las cosas, en lugar de subir a casa, bajé. Me costó unos cuántos años entender por que la gente se enperraba en decir que bajaban a la calle, mis vecinos y yo, siempre hemos subido a la calle!. Mi casa, fue mi primer mundo. Un mundo fantástico. Fantástico literalmente, por que si algo tuvimos en mi casa, sin ningún tipo de duda, ha sido fantasía y creatividad a la hora de hacer las cosas. Pero sobre todo, un mundo lleno de afectos, sabores, olores, discusiones, canciones, cuentos y poesías, en castellano. Si me esfuerzo mucho, todavía puedo sentir al oído, pero sólo como si fuera un eco, las " nanas de canto jondo" de mi padre. Canciones que quizàs ahora, relacionaría más con la música árabe, por desconocimiento de la andaluza no folclórica. Mis primeros cuentos en vinilo de la colección Don Bichin, también sonaron en castellano, mientras daban vueltas sobre un tocadiscos-mueble pintado de rojo esmalte con pintas doradas. Mi mundo se amplió, al poco de destetarme, hacia  el vecindario y su chiquillería chillona, que también hablaba castellano. De un microcosmos de treinta y una familias, los únicos catalanes, éramos todos aquellos que habíamos nacido en el Valle de Hebrón. También llamada Residencia Francisco Franco. Tenía también, dos figuras referentes que me estimaban, me torturaban,o usaban como juguete. Y todo lo hacían en castellano. Eran Montse y Pepe. Mis hermanos. Montse, como supe mes tarde, se llamaba así en agradecimiento por parte de mis padres a la buena acogida que se les había hecho un lugar que se llamaba, Cataluña. Me explicaron, que realmente era Montserrat, que era una virgen negra ( mi hermana es blanca como la luna), que la encontraron en unas montañas, la virgen claro. Esta, la Montserrat negra, era la patrona de Cataluña y las montañas donde la encontraron se llamaban así porque eran cómo serradas: - Montserrat quiere decir en español, monteserrado. Suerte que le pusieron el nombre en catalán!
 Total, con un solo nombre me colocaron las primeras dudas a la cabeza. ¿Mis padres no son de aquí?, ¿Qué es Cataluña?, ¿Porque tienen que estar agradecidos?, ¿Las cosas se pueden decir de dos maneras aunque sean la misma cosa?, pero, si soy catalán, vosotros no;¿ yo hablo catalán y vosotros no?, ¡pero si hablamos igual, vosotros y yo! Ya empecé a temblar de que me explicaran porque mi hermano, Pepe, a veces si hablaban un poco serio, le dijeran Jose Miguel. ¡Ya está!, pensé. Pepe en Cataluña se llama Jose Miguel. Por que entonces ya empezaba a relacionar las cosas serías, con Cataluña y las cosas simpáticas con Andalucía, es decir con España. Pues iba bién equivocado, se decía Jose Miguel como el abuelo que murió en la guerra. Pero se que Jose en Andalucía se llama Pepe. Que a estas alturas todavía me pregunto, ¿como se llega desde José o Jozé a Pepe? Finalmente, aquí no era cuestión de agradecimientos, si no de sentimientos. Aprovecho ahora para agradecer a mis padres, que me pusieran Antonio, que no tiene demasiadas cargas ni de agradecimientos ni de sentimientos y sobre todo que no estuvieran demasiados años llamandome Antoñito, que aunque feo como pecado, si podía entender que las cosas que acababan en -ito, siempre eran mas pequeñas. Y yo de momento era el más pequeño de casa. Gràcias Albertito por haber venido más tarde y sacarme el -ito, que sólo me duró cinco o seis años, uf!!!. Es del todo cierto, que los aborígenes catalanes, por más que insisto a presentarme como Antonio, enseguida lo cambian hacia Toni. Nombre que siempre he odiado, pero como buen chucho que soy, ya no oso insistir para que lo cambien.
 Cómo podéis ver, todo mi mundo de entonces era única y exclusivamente castellano. Cuando tuve suficiente entendimiento como para expresarme, mi madre me empezó a decir aquello de:"Sòs català i porto barretina i al que digui res li tallo la sardina" ("Soy catalán y traigo barretina, y al que diga nada le corto la sardina"). Frase que yo repetía tal cual lo haría un loro, sin entenderla, excepto sardina, que era aquello que el padre a veces se comía crudo antes de la comida del sábado, y que la madre le pelaba amorosamente. Me hacía repetir esta frase de continuo. No sé si para inculcarme una vena nacionalista, o porque la hacía sacar esas risotades suyas, que de tan escandalosas se encomendaban con rapidez al resto de la familia, y a veces incluso al resto de vecinas, que sacaban la cabeza por el balcón diciendo aquello de : - Pero Juana, que te vas a ahogar, chiquilla! Mica en mica, fueron marcando y subrayando, que yo, a diferencia de ellos, un andaluz y una murciana, era catalán. Si entonces alguien me hubiera pregúntado qué lengua se hablaba en Cataluña, teniendo en cuenta que yo era catalán, que cortaba sardinas y el resto de los niños como yo habían nacido en el Valle de Hebrón, hubiera dicho sin ningún tipo de duda, que se hablaba: Español. Además yo ya tenía suficiente edad y elocuencia para hablar correctamente el idioma de mi parte de Cataluña, el español. CONTINUARÁ

HARRY

El ruido ensordecedor de la metralla, buscando un cuerpo en el que hundirse, le provocaba un perlado y frío sudor en manos y frente.

Siempre la misma pregunta, revolviéndose en algún lugar de su cabeza, la misma que Harry procuraba mantener ordenada, por dentro y por fuera. ¿Sirve de algo estar aquí? Esa pregunta rompía el equilibrio.

Antes del agotamiento que le producía pasar tantos meses en primera línea de batalla, nunca albergó una sola duda. Llevaba años preparándose, construyendo en silencio todo su mundo. Perseverante, disciplinado…convencido.

Los años en la academia, le habían enseñado que no todos valen, que muchos abandonan en el camino, que aquello solo era para unos cuantos, ¿los elegidos? Era cierto que habían logrado avanzar, que recuperaban aquello que un día les fue arrebatado, pero todo y así, la pregunta seguía enganchada al humo y el polvo que flotaban en el aire, como si fuera un espectral holograma.

Cuando creía que las fuerzas para combatir se le escapaban, aferraba con fuerza aquel trozo insignificante de papel, que le devolvía instantáneamente la imagen nítida de aquellos a los que amaba. Entonces y solo entonces, la pregunta se desvanecía. Ya no dudaba en absoluto, estaba allí por ellos y para ellos. Le importaba demasiado su presente y su futuro, sin ellos nada tendría razón de ser.

Seguro que un día se llegaría a un acuerdo y disfrutarían de la paz. Para entonces las cicatrices de la metralla, serían solo eso.

Desde las trincheras más avanzadas, un cuerpo cayó catapultado hasta sus pies, impulsado por la fuerza de un obús.

Harry decidió volver a casa.

X LOS PERROS

"El hombre, dado que vive en sociedad no tiene en manera alguna derecho a ser egoísta...creerse el individuo, centro de todo lo creado para usar y abusar de ello en exclusivo provecho...si llegara a erigirse en ley humana, convertiría al hombre en un ser abominable y brutal, y transformaría el mundo en una guarida de fieras..."*

Recuperada la alegría, Francisca, ya no andaba tan preocupada por las reuniones de su hombre. Los ardores estivales, amainaban después de las tormentas de agosto. El sol, había dejado de insistir en madrugar tanto y, perezoso, se ocultaba antes.
La flor del olivo, había dejado paso a lo que en unos meses serían aceitunas. Los olivos, con la retorcida forma de sus cuerpos, parecían implorar al cielo el agua justa, el frío justo, la ausencia de granizo...Cuajaditos de diminutos frutos, después de dos temporadas tacañeando su centenario esfuerzo, aullaban a los cuatro vientos su mensaje de abundancia para el invierno.
Era un buen presagio, cuando las ramas ordeñadas estuvieran desnudas de fruto, él nacería y ella podría dedicarle unos días, después de tanto esfuerzo. Ya se soñaba, machacando aceituna. El ritmo que imprimiera con la piedra, arrullaría el sueño de su hijo.

Este es el momento- argumentó José Miguel- Si no ocurre un desastre, la temporada irá bien. Si esperamos a reivindicar más salario, cuando la aceituna este en el molino, no nos lo darán. ¡Presionemos ahora!. Necesitan nuestros brazos, de esa forma si lo conseguimos, para la próxima cosecha argumentando el aumento de aceite de esta, podremos reivindicar una subida más. Estamos en nuestro derecho.

¿Qué pasará si se niegan?- preguntó Isidro, con quien había compartido eternas jornadas de trabajo desde que marcharon de Iznalloz- No quisiera tener que volver a marchar en busca de sustento a otro lugar, estoy bien aquí.

Eso no pasará. la cosecha será buena en toda la provincia, y en Granada también. Málaga ya esta buscando manos. Córdoba compite por llevarse las nuestras. Todos necesitan hacer una buena temporada.-le tranquilizo José Miguel.

El vino, responsable de no guardar secretos, les llevaba enchidos de valor a las calles, reclamando. Sus cascadas voces retumbaban por las callejas.

-En este nuestro pueblo, fuimos de los primeros en echar al moro. No van a venir cuatro muertos de hambre a romper el orden.- Se envalentonaba Don Antonio-.

Es cierto que se exaltan con facilidad, después de que el sol les caliente la sesera, y el vino les de coraje.- replicaba Don Miguel, el párroco.- Pero no es menos cierto, que aún siendo el perro el mejor amigo del hombre, si su amo lo abandona, se asalvaja y uniéndose a otros en jauría, le atemorizan en la sierra cual lobos. Un trozo de pan, un balde de agua y una caricia en el lomo, lo hacen fiel y aunque reciba un palo en la espalda y aulle de dolor, luego vuelve a defender la casa de su amo. A estos hombres les falta un poco más de pan y un balde de agua un poco más fresca, entonces y solo entonces, por más que se hable de revolución, seguirán defendiendo la casa del amo. No es momento de andar dándoles miedo con los infiernos, muchos ya han estado allí. El gobierno da alas a su ateísmo. Cada vez son menos el domingo, y desde mi posición no puedo llegar con el mensaje del Señor a sus cabezas.

¡Los defiende usted, padre!- se ofendió Don Antonio- No ve, que a la que no cierre bien las puertas de la iglesia, cualquier día se le cuelan y arden usted y el altar como teas.

En Madrid ya se habla de regular los dineros, que han de percibir los jornaleros- informó Don Fernando- Yo soy de la opinión, de que si se ha de dar un poco más de pan y un balde con agua mas fresca, seamos de los primeros en darlo y ganarnos la confianza.

¡Se nos subirán a las barbas! -defendía, encendido de ira Don Antonio.-¡Nos las arrancaran a jirones, a penas tengan la ocasión.!

El orgullo de Don Antonio , movido por el brío de sus pasos, se arremolinó acompañándolo. Cuando llegó allí donde la Nieves, descargó sobre ella la impotencia. Lo que alguna vez fueron caricias, aquel día fueron golpes, violentos envites contra un cuerpo de trapo, incapaz de respuesta alguna. No había defensa para ella, la pobre Nieves, la que perdió el marido antes de tenerlo. La que el dolor en los huesos le impedía trabajar. La que aprendió que los hombres se perdían entre sus piernas. La que no podía pedir aumento de salario, solo pedir que ningún mal aborto la dejará muerta en cualquier cuneta, dejando su frágil cuerpo a merced de los perros salvajes.

* Extraído del articulo " Que la República siente escuela de civismo", publicado el 17 de Septiembre de 1932 en " El Radical"